CEP de Menorca

Presentació del llibre "Educar per a la Igualtat"

2010-02-17T18:16:00.003+01:00

La publicació "Educar per a la Igualtat". Estudi sobre la percepció de les desigualtats entre l'alumnat de Menorca es presentarà aquest divendres dia 19 a Maó. Reproduim la introducció escrita pel pedagog Pere Alzina al començament del llibre. Podeu consultar l'estudi complet a la pàgina web del Mrpm: www.mrpmenorca.cat"

Educar per a la Igualtat

La recerca que presentam aporta algunes conclusions ben rellevants pel que fa als coneixements que tenen els alumnes dels nostres centres educatius sobre les desigualtats al món, però de rebot podem llegir més enllà i aventurar algunes hipòtesis.

El treball realitzat pel Moviment de Renovació Pedagògica de Menorca i el Fons Menorquí de Cooperació aporta una anàlisi rigorosa a partir d’una àmplia bateria de qüestionaris que combinen adequadament les dades quantitatives i les aportacions qualitatives. El creuament d’aquestes dades amb diferents grups de discussió amplia l’abast de l’estudi i li ofereix consistència, sense perdre la frescor d’un text pensat i escrit per poder ser analitzat, comprès i interpretat per a una gran majoria. Les dades que aporten i les conclusions a les que s’arriba ben valen una anàlisi seriosa, ja que demostra que el coneixement dels fillets i filletes és bastant més sòlid i coherent que el de la majoria de persones adultes, tot i que la veritat, és que no disposem de recerques que ens permetin comparar de manera fiable; ho deixam com a hipòtesi.

De totes maneres ens agradaria destacar un parell d’aspectes que criden l’atenció. És bastant freqüent sentir a dir que a Menorca se viu molt bé i que gairebé tothom té el que necessita; aquesta idea està força estesa; en canvi, una part molt important dels fillets i filletes saben que això no és així: més del 51% dels alumnes de secundària afirmen que a Menorca hi ha moltes persones que no tenen el que necessiten per viure. Si reflexionàssim seriosament sobre aquesta idea hauríem d’implicar-nos molt més a compensar les desigualtats i a garantir un millor i més adequat repartiment de la riquesa que, diguem-ho ben clar, acumula un reduït número de persones. Massa gent a Menorca nega la pobresa quan la té al seu costat, i segueix defensant alguns dels tòpics que a l’estudi també apareixen, com que Menorca se viu molt bé i que tots els pobrets habiten per l’Àfrica.

Però una de les conclusions més rellevants és la concepció dinàmica que defensen de la pobresa i de la riquesa; és a dir, una gran majoria d’alumnes creu que els països més empobrits poden millorar la seva situació; és a dir, que el qui neix pobre pot arribar a ser ric i també a l’inrevés. Són moltes les persones que creuen que aquestes condicions són de naixement; són moltes les persones que creuen que les condicions socioeconòmiqes s’hereten i, d’aquesta manera, ajuden a augmentar les desigualtats. Les persones que creuen que les coses sempre seguiran essent com són, el que realment fan és incrementar la injustícia i generar més desigualtats. Però ja ho veureu, els alumnes de les escoles i instituts de l’illa de Menorca creuen que totes les situacions de desigualtat són reversibles, per tant, creuen en el poder del treball costant, creuen en la voluntat de superació i confien en la utopia.

Per tant, algunes dades més per a l’optimisme. N’estam cansats de visions apocalíptiques i informes demolidors sobre la joventut actual. Són molts els informes que ens aporten dades i resultats ben rellevants que rebaten aquesta idea negativa de la joventut força estesa entre la societat. Potser si fóssim capaços d’analitzar seriosament i reflexionar sobre estudis com el que presentem les coses anirien millor; el món adult ha d’aprendre dels fillets i filletes i ha de confiar amb les possibilitats i potencialitats dels joves.

Però també hem de refer la confiança en l’escola com a institució. Els resultats que aporta aquest estudi avalen la feina de l’escola; una feina silenciosa, pausada, quotidiana i costant. L’escola menorquina ha aconseguit moltes fites importants i aquesta sensibilitat vers les desigualtats és fruït del seu esforç coordinat amb ONGs i el Fons Menorquí de Cooperació. Els resultats entre les persones adultes no serien els mateixos. Per què seguir desconfiant de l’escola? Tothom sap que també gràcies a l’escola la consciència medioambiental és molt més sòlida i està molt més arrelada entre tota la societat. L’escola, sense preses però sense pauses, compleix una de les seves missions més fonamentals: canviar progressivament la realitat, analitzant com és en l’actualitat i projectant com voldríem què fos, però sense grans ambicions.

Ja comença a ser hora de dir prou; un món digne no potser un món desigual. Un món digne ha de ser un món educat, alfabetitzat i conscient de les seves possibilitats. Els ciutadans del món digne i lliure han de lluitar amb totes les forces contra les desigualtats i per aconseguir-ho necessitem creure en la utopia. Si algú no creu amb fermesa que l’estat de les coses pot millorar amb l’esforç i el treball de tots, les desigualtats mai no desapareixeran. Per tant, només hi ha un camí: creure amb un món millor i lluitar per aconseguir-lo.

Aquesta estudi ens aporta l’alenada jove per aconseguir-ho, tot i els aspectes i les concepcions que necessiten millorar i ser més ben treballades des de l’escola.

Només hi ha un camí: confiar en el futur, pensar en la utopia i lluitar cada dia per aconseguir-la, per moltes dificultats que se’ns presentin. La constància, la voluntat ferma i l’optimisme són les eines per seguir avançant. Endavant i enhorabona a totes les escoles de l’illa de Menorca, al Fons Menorquí de Cooperació i al Moviment de Renovació Pedagògica de Menorca.

Pere Alzina Seguí

Novembre 2009

Jornades de treball Organització escolar: quina i per a què

2009-11-03T20:24:00.002+01:00

Aquest proper cap de setmana el Marc Unitari de la Comunitat Educativa de Menorca (MUCEM) convoca unes jornades de treball molt interessants amb en Miguel Angel Santos Guerra, catedràtic de Didàctica i Organització escolar a la Universitat de Màlaga i a les que us convidem a participar (Podeu trobar més informació a www.mrpmenorca.cat )

Aquí teniu la carta de presentació de les Jornades:

Benvolguts companys i companyes,
darrerament parlam de canvis educatius importants (l’ensenyament per competències) sense qüestionar-nos ni aprofundir suficientment en els canvis organitzatius i estructurals que impliquen. Temps enrere ja vam viure com la implantació de la LOGSE no va anar associada als canvis necessaris sinó que va quedar subjecta a unes estructures pròpies del model anterior, la qual cosa va dificultar sens dubte el seu desenvolupament.
Durant les Jornades ens proposam reflexionar sobre la relació entre models educatius i l’organització que aquests models requereixen per tal de prendre consciència que les estructures i models organitzatius no són neutrals ni asèptiques sinó que responen implícitament a una determinada concepció.
Volem refermar entre tots quin model educatiu volem i quins canvis organitzatius i estructurals implica aquest model a nivell d’aula, de centre i de política educativa; canvis que no signifiquen necessàriament una suma de recursos sinó potser una redistribució i diferent gestió d’aquests recursos (els temps, els espais, les funcions,,..)
Intentarem també destriar quins són els elements de la nostra pràctica educativa que faciliten o dificulten una organització més flexible i coherent amb les nostres necessitats actuals i elaborar, tot seguit, una sèrie de propostes de canvi factibles dins el marc d’autonomia de què disposen els centres.

Per açò, el Marc Unitari de la Comunitat Educativa de Menorca, que agrupa els principals sectors relacionats amb l' educació, ha considerat convenient organitzar unes jornades d’anàlisi i debat sobre aquest tema a les quals hi sou tots convidats.

L’aprenentatge entre iguals i docència compartida: claus per a l’atenció a la diversitat

2009-09-12T21:20:00.001+02:00

El treball cooperatiu és un terme que fa referència als diversos procediments d’ensenyament que tenen com a base el treball en petits grups. En el treball cooperatiu els alumnes treballen conjuntament i coordinats per tal de resoldre les tasques acadèmiques i aprofundir en el seu aprenentatge. Els objectius dels components de cada grup estan estretament vinculats; cadascú només pot assolir els seus objectius si la resta aconsegueix assolir els seus, d'aquí que l'èxit individual esdevé l'èxit del grup: hi ha per tant aprenentatge entre iguals. Tots sabem que quan un alumne interacciona amb un altre per explicar allò que ha après, a més a més de desenvolupar habilitats comunicatives, es veu obligat a organitzar les seves idees, afavorint el seu coneixement, i és capaç d'adonar-se de les seves errades i mancances. Aquests processos cognitius afavoreixen sens dubte el seu aprenentatge.
Dels avantatges del treball cooperatiu, en parlarem en una formació dedicada a aquest tema, la convocatòria just acaba de sortir del forn. Allà trobareu els detalls. Volem també donar a conèixer els avantatges de la docència compartida essent destinataris del curs: tutors/es i membres dels equips de suport interessats en conèixer dinàmiques per treballar conjuntament i de manera coordinada, dins de les aules. El disseny de l’aplicació a l’aula es farà al curs i la ponent a través del moodle i les assessores del CEP de manera presencial, faran l’acompanyament i seguiment que sigui necessari. L’any passat vam encetar aquesta temàtica els membres del seminari l’Equip de Suport, amb la valuosa aportació de Pere Alzina i la col•laboració de tutors i tutores de diferents centres. Enguany veiem necessari continuar aquest itinerari formatiu.
Ben segur que serà una bona oportunitat per aprendre molt amb els alumnes i dels alumnes.
Peggy Cuerva. assessora d'Atenció a la diversitat.

Inici de curs

2009-09-12T21:18:00.000+02:00

Després del parèntesi de les vacances, tornem de nou a obrir aquesta finestra virtual que pretén ser un espai d’anàlisi i reflexió sobre la tasca assessora que desenvolupa el CEP de Menorca.
El nou curs es presenta farcit d’activitats, però volem destacar, per una banda, el repte que suposa donar resposta als projectes de centre sobre les competències bàsiques i, per altra, les propostes sobre treball cooperatiu que s’incorporen als continguts d’alguns cursos.
També són novetats el procés d’inscripció a les activitats mitjançant el portal del personal així com la certificació digital. Serà necessari tenir activat el compte de correu d’educació, per la qual cosa recomanem demanar-ho de seguida o comprovar que la contrasenya estigui operativa.
Bon curs i bona formació a tothom.

Cicle de conferències L'escola oberta al món

2009-05-15T17:20:00.000+02:00

El cicle de conferències L’escola oberta al món organitzat pel CEP de Menorca i que es duu a terme al llarg del mes de maig, s’inicià amb la conferència “Les noves tecnologies ens faciliten la cooperació a l’aula?” a càrrec de Carme Barba i Coromines, mestra, formadora TIC i vicepresidenta de la Comunitat catalana de WebQuest (WebQuestCat).

Carme Barba és pionera en el treball de les WebQuests i ens parlà de què es tracta el treball cooperatiu i d’una de les eines amb que s’hi treballa, la WebQuest.

Hi ha qui creu que només pel fet d’emprar les TIC a l’aula, les coses ja milloraran de per si, cosa que no és així, ja que el més important és com s’utilitzen; les noves tecnologies ens ajuden, però l’escola ha d’estar oberta al món en tot.

Per explicar el que és el treball cooperatiu, presentà tota una sèrie d’imatges plantejant si allò que estàvem veient es tractava de treball cooperatiu o no, perquè fer feina en grup no sempre vol dir treball cooperatiu, ja que aquest tipus de treball ha de tenir unes característiques perquè pugui tenir èxit: hi ha d’haver una interdependència entre uns i altres, és imprescindible l’esforç i el treball de tots perquè es resolgui exitosament, i, a més, cal estar coordinats; un bon exemple del treball cooperatiu és una orquestra o l’equip de futbol del Barça.

Així, el treball cooperatiu a l’aula implica: responsabilitat individual, interdependència positiva, interacció cara a cara, habilitats socials (escoltar, parlar, negociar...) i una avaluació individual i de grup; per una altra banda, cada membre del grup ha de tenir una feina i ha de saber quina és.

Ara tenim una gran oportunitat de treballar d’aquesta manera amb les competències bàsiques, donat que treballar per competències implica mobilitzar actituds, habilitats i coneixements, sempre de manera interrelacionada des de totes les matèries, prioritzant el saber fer, afavorint l’autonomia de l’alumne, treballant de forma individual i cooperativa, i sempre tenint en compte el context, la diversitat individual i social i implicant en aquesta tasca tota la societat.

Però, per tal de desenvolupar les competències, cal un canvi metodològic que ens possibiliti passar del saber al saber fer, per d’aquesta manera poder donar respostes a situacions reals. I com es pot dur a terme aquesta tasca? Doncs, el que és necessari és seleccionar i prioritzar continguts, reorganitzar la distribució dels espais, reorganitzar el temps (sessions , horaris de classe), reagrupar els alumnes segons els nostres criteris, poder comptar amb dos o més educadors a l’aula, avaluar els processos i utilitzar recursos i materials diversos.

Tenint present això, les millors propostes didàctiques per dur a terme el treball per competències són les que parteixen del món real, prioritzen realitzar una tasca, resoldre problemes o crear productes, les que promouen la cooperació, la solidaritat i la creativitat, les que posen en joc les capacitats, les intel.ligències múltiples o habilitats cognitives, les que afavoreixen l’autonomia dels alumnes i les que incentiven l’aprendre a aprendre. I com a exemples de bones propostes tenim l’APB (aprenentatge basat en problemes), el treball per projectes, l’aprenentatge per tasques, la pràctica reflexiva, els projectes telemàtics col·laboratius, els projectes de comprensió o la WebQuest, entre d’altres.

Una WebQuest, paraula que significa aventura, recerca a la xarxa, és una proposta didàctica de recerca guiada que utilitza principalment recursos d’Internet, contempla el treball cooperatiu i la responsabilitat individual, prioritza la construcció del coneixement mitjançant la transformació de la informació en la creació d’un producte i conté una avaluació directa del procés i dels resultats, a més de tenir en compte el desenvolupament de les competències bàsiques.

Si voleu conèixer una mica més el món de les WebQuests, visitau la pàgina www.webquestcat.cat, en la qual hi trobareu una gran quantitat d’informació sobre el que són, eines per crear-les, formació, una extensa base de dades de recull de WebQuests, etc.

Per tenir tota la informació d’aquesta conferència poder visitar la pàgina de Carme Barba http://www.xtec.cat/~cbarba1/, on també hi podeu trobar una gran quantitat de recursos.

Catalina Rigo. Assessora de Secundària.

La nova ciutadania a les aules

2009-05-11T20:36:00.003+02:00

Els processos de migració actuals tenen la perspectiva de continuar. Tot i la crisi econòmica, enguany només ha baixat un 1% d’alumnes estrangers. A Menorca, tanmateix, els percentatges d’alumnat nouvingut són bastant manejadissos. Tenim però algun centre de primària que l’alumnat estranger arriba al 40% i un de secundària que en té un 20%. La immigració a Menorca es concentra més a la zona de llevant (Alaior, Maó, Sant Lluís, Es Castell). I la distribució per centres també és molt variable. Per altra banda, tampoc no hi ha grans diferències en l’escolarització d’alumnat nouvingut d’acord amb el número de places que ofereix cada tipus de centre (concertat/públic).

La gestió de l’arribada d’alumnat estranger tot i ser complexa, no és nova. Tenim, per sort, experiències molt valuoses en aquest sentit: a Catalunya, al Quebec. Els discursos teòrics sobre la interculturalitat són de moment més una provatura que una realitat. En tot cas, les propostes de confegir una societat intercultural són processos complexos, lents i llargs. Es pot dir que aquesta nova ciutadania que s’ha d’anar fent encara s’està embastant. Tanmateix, encara que cal fer un aclariment conceptual, açò no impedeix de treballar a les aules en aquest nou enfocament.

Un dels pilars fonamentals de la nova situació és el tractament de la diversitat lingüística. Quin paper hi juguen les llengües presents en la comunitat, quins drets i deures han de regir les interaccions lingüístiques, quines actituds afavoreixen la convivència entre llengües, etc. són qüestions a reflexionar. Entre aquestes qüestions hi ha el paper de la llengua pròpia, la llengua vehicular de l’ensenyament, la llengua que s’ha de compartir i que ha d’esdevenir la llengua comuna. Però ara tornam a tenir problemes d’identificació amb la llengua catalana. Perquè mentre a l’escola es treballa per la normalització, es té la sensació que fora de l’escola no hi ha altres contextos on es pugui treballar en favor de la llengua catalana com a eina d’inclusió social.

Els centres educatius han de poder compaginar la participació i reconeixement de la diversitat lingüística, l’ús del català com a llengua comuna vehicular i l’ensenyament de les tres llengües (català, castellà i tercera llengua). Un dels problemes més preocupants és tanmateix el reculament del català com a llengua d’ús social, amb casos d’alumnes poc competents en expressió oral del català. En aquest sentit caldria treballar les actituds lingüístiques, els prejudicis, les normes d’ús entre l’alumnat i el professorat. En definitiva, els valors de la diversitat i els de la identitat hauran de ser focus d’atenció educativa a les aules.

Tenim per descomptat altres valors a tractar, perquè tots hi van relacionats: que l’aula sigui un espai d’acollida i de respecte, de convivència, de treballar més pausadament, sense les restriccions d’un curriculum absurd, etc. Tot plegat cal reinventar l’escola, reorganitzar els recursos disponibles, racionalitzar les mesures a prendre... que el mestre torni a fer de mestre: que es preocupi d’una educació integral de l’alumne. Per açò tenim molt bones pràctiques, que cal divulgar. Caldria estipular en aquest sentit uns criteris per definir aquestes bones pràctiques i bones organitzacions, que poden servir d’exemple o de model, tot i les dificultats.

Els processos de canvi poden venir justament d’aquestes bones pràctiques concretes de l’aula. La pràctica docent dóna un marge d’actuació i d’innovació que sovint es desaprofita. L’autonomia del centre, tan sovint reivindicada, es pot assumir en un grau més alt del que sovint es practica, si es compta amb un lideratge i uns objectius compartits. Una de les millors mesures que afavoririen una nova educació és que els centres fossin petits. I una segona és l’estabilitat del professorat al mateix centre. Però l’administració no ho incentiva, no anima a fer projectes d’innovació per a una millor atenció a la diversitat multicultural i plurilingüe. Aquets són alguns dels nostres reptes: introduir continguts interculturals a les àrees; treballar les actituds lingüístiques assertives; redefinir el projecte lingüístic; aconseguir una escola acollidora i inclusiva; la reflexió envers la llengua catalana i el seu ús.

Per a implantar una cultura de col·laboració entre els mestres caldria una consciència d’equip, d’iniciativa comuna, més implantada a primària, però escassa a secundària. Potser ens cal eines i plantejaments per iniciar processos de lideratge als centres. Tenir-ne models a prop, i que aquests models siguin reconeguts i difosos. Sabem que les dinàmiques socials i ideològiques dominants són contràries a plantejaments així. Percebem fins i tot alguns retrocessos en la innovació educativa i en la formació del professorat, en les metodologies actives i en la implicació general en l’educació.

Només una cultura d’obertura pot donar resposta a la nova realitat multicultural i plurilingüe. De fet, els estudis indiquen que allà on hi ha poc alumnat nouvingut és allà on hi ha més conflictes: desconfiances, faltes de respecte, desequilibris,... En canvi allà on hi ha hagut molts alumnes diversos s’han desenvolupat actituds molt més positives. Així, aquesta és una clau d’interpretació dels processos migratoris. El contacte amb el diferent ens fa més solidaris. Les actituds es treballen a l’aula des del projecte de vida del grup d’aula. La creació de vincles, la construcció de processos d’identitat del grup, etc. són les tasques de la pedagogia de la relació, de l’escola, de la importància de la vida quotidiana. Ens ha de preocupar profundament la creació de guetos, cosa que ja es comença a donar a Menorca, fenomen que van més enllà de l’escola i que han d’implicar tots els actors socials. A l’escola és la vida de l’aula la gran clau per acollir les persones i els grups, no hi ha altre secret per acollir les persones que no sigui l’ordinària per acollir un grup “normal”. Es tracta, en resum d’afavorir les relacions, que treballa dos i tres objectius a la vegada: la llengua, la coneixença, la integració de les persones nouvingudes... això és la pedagogia de la relació, tot tenint en compte les cultures nouvingudes i fer de la llengua catalana, la llengua comuna.

Grup de converses pedagògiques "El nou paper de l'escola a Menorca": Joana Caules, Ernest Fortuny, Nando Pons, Jaume Mascaró, Pere Alzina, Francesc Florit, Tònia Gomis, Cris Moll i Alberto Navarro.

L'autonomia als centres escolars

2009-05-11T20:31:00.004+02:00

A grans trets, la normativa educativa estatal i autonòmica diu que els centres disposen d’autonomia pedagògica, organitzativa i de gestió i que aquests poden adoptar projectes d’innovació, d’investigació o de treball i formes d’organització que suposin una millora continua tant dels processos educatius com dels seus resultats.

És cert que aquesta autonomia s’ha d’exercir dins d’uns límits que estableix la pròpia Conselleria d’Educació i Cultura, però quin ús fan els centres, la volen realment, per a què, fins a on, en quines condicions o sota quina supervisió?

És clar que donar i exercir l’autonomia és un tall de doble full. Es pot emprar per avançar, millorar, comprometre i gestionar per dur endavant un projecte de progrés o facilitar decisions gens recomanables, com segregar l’alumnat en funció del sexe o de les creences religioses, moviments que, per cert, han tingut ressò fa poc als mitjans de comunicació.

L’autonomia escolar és imprescindible, però entenem que ha d’estar vinculada a projectes de millora. Com diu habitualment na Pilar Benejam l’educació és contextual. Cap centre és igual a altre, ja siguin físicament al costat; els trets d’identitat -que fan de cada escola singular- diferencien a cada escola, a cada institut, perquè gaudeixen d’un context, d’unes necessitats i projectes diferents. Posem en exercici l’autonomia per intentar adaptar-nos o resoldre els problemes que tenim.

Va haver un moment que teníem la sensació de que l’Administració volia amollar, dotar de més iniciativa els centres quant la seva organització però poc a poc la normativa ha anat tancant, retallant experiències que tenien a veure amb agrupaments, promocions, optatives i horaris. També és cert que des d’Inspecció no es solen posar traves quan darrera d’algunes decisions dels centres hi ha un projecte innovador.

Tenim un cert grau d’autonomia en la gestió econòmica i en la metodologia, és clar mentre compleixes amb el currículum. Però ens qüestionem si és suficient o si volem més?.

Ara que s’ha d’obrir el debat curricular sobre l’incorporació de les competències bàsiques seria un bon moment per estendre el ventall de decisions que han de prendre els centres; en aquests moments el currículum ens marca molt. Probablement, les competències bàsiques haurien de ser els mínims comuns i caldria permetre que els centres triïn els continguts més adients per a aconseguir-las donant pes, prioritzant, els sabers, l’organització, els agrupaments, metodologies globalitzadores o distribucions horàries que calguin en funció del context i els projectes educatius de centre. És evident que a primària resultaria més fàcil que a secundària, on l’organització per departaments dificulta la pressa de mesures d’aquest tipus. No s’ha de facilitar que siguin, novament, les editorials les úniques encarregades de dissenyar els projectes curriculars.

Autonomia també, i en relació amb el paràgraf anterior sobre adaptar el currículum, per decidir sobre matèries optatives o els criteris de promoció o per impartir matèries en llengües estrangeres; evidentment argumentant, justificant el per què, i vinculats, una vegada més, a projectes integrals de millora i d’eficàcia escolar.

Autonomia?, sí però per definir què vol fer cada centre, per a tenir un projecte autònom que compti amb suport del professorat, compromès amb el treball en equip. Segurament seran necessaris guiatge, formació, supervisió i avaluació que implicarien a la xarxa administrativa, des de grups de treball als serveis de formació i el departament d’inspecció (que hauria de redefinir la seva funció).

En un estadi superior convindria plantejar-se per què no vincular la mobilitat del professorat o la concessió de comissions de servei lligades a projectes de centre o per què no anar cap a una major descentralització administrativa, dotant a les entitats insulars o locals de més capacitat d’influència i de decisió en el camp educatiu.

L’assumpció d’un major grau d’autonomia implicarà, segur, més feina, necessitat de cohesionar equips, tenir més criteris d’acció, més riscos, més imaginació... però es que per a aconseguir mantenir l’escola del futur necessitem invertir en intel·ligència no en comoditat.

Grup de Converses pedagògiques "El nou paper de l'escola a Menorca": Joana Caules, Ernest Fortuny, Nando Pons, Jaume Mascaró, Pere Alzina, Francesc Florit, Tònia Gomis, Amador Alzina i Alberto Navarro.

Curs “La competència en comunicació lingüística: escoltar, parlar, llegir i escriure"

2009-04-22T19:12:00.003+02:00

(Suggeriments, idees i comentaris després de l'exposició de les propostes portades a terme d'en Pere Alzina, un dels ponents del curs i moderador de la posada en comú.)

Ja vaig estar fent molts comentaris mentre s’exposaven els diferents materials però vaig anar prenent algunes notes de caràcter general que poden servir de conclusions de la posada en comú. Heu de tenir en compte que són notes i apunts inconnexos i que no es refereixen a cap cas concret sinó a reflexions genèriques.

- En primer lloc, crec que hem de fer un notable esforç per superar certs estereotips o obligacions implícites que ens fan actuar de determinada forma. Me refereixo a que ens hem d’acostumar a mostrar, comentar i exemplificar experiències que poc reeixides, treballs d’alumnes que no han assolit els objectius prevists, treballs poc acurats i fracassos evidents. No sempre hem d’analitzar, mostrar o comentar els èxits, o els alumnes amb talent, o els treballs que destaquen per alguna o una altra raó; ens hem d’acostumar a mostrar exemples de tot tipus i analitzar les causes que han fet fracassar una determinada experiència o els motius pels quals una tasca no ha produït els efectes desitjats. Sense aquesta mentalitat autocrítica ens serà impossible millorar els processos d’ensenyament i aprenentatge i aprendre, amb temps i esforç, com podem incidir més adequadament en aquells alumnes que més dificultats tenen per aprendre.
- Cal tenir en compte una qüestió bàsica: totes les activitats que inclouen pràctiques cooperatives, inclusives i participatives generen molta renou d’aprenentatge. Volem dir que és gairebé impossible aconseguir resultats més o manco exitosos en activitats obertes sense renou ambiental, que podem anomenar renou d’aprendre. És impossible aconseguir els objectius en aquestes tasques en absolut silenci. Cooperar implica aprendre i aprendre implica parlar activament, reflexionar, debatre i consensuar. Tot plegat molta renou.
- Totes aquestes activitats impliquen més temps de planificació, més temps d’execució i més temps d’avaluació. El temps que s’hi dedica reverteix en una major consolidació dels aprenentatges procedimentals i en una reducció de la quantitat de continguts conceptuals. Per aquest motiu, des d’exemples com les activitats analitzades treballem les competències bàsiques que impliquen conceptes, maneres de fer, procediments, estratègies, actituds i valors ètics elementals. No oblidem que una competència se defineix com:

La capacitat de respondre a demandes complexes i portar a terme tasques diverses de forma adequada; suposa una combinació d’habilitats pràctiques, coneixements, motivacions, valors ètics, actituds, emocions i altres components socials i de comportament que se mobilitzen conjuntament per aconseguir una acció eficaç.

Les competències són conjunt complexos de coneixements, habilitats, actituds, valors, emocions i motivacions que cada individu o cada grup social posa en acció en un context concret per fer front a les demandes peculiars de cada situació. Es consideren competències fonamentals aquelles que necessiten tots els sers humans per fer front a les exigències dels diferents contextos de la vida com a ciutadans.

- L’alumnat necessita aprendre, poc a poc, La necessitat de temps i d’esforç que necessiten aquestes propostes per poder donar bons resultats. Les activitats de llarga durada necessiten entrenament i no se poden aconseguir de cop i volta. Cal anar diversificant els tipus d’activitats al principi i anar allargant la seva durada a mesura que s’acostumen als nous ritmes de treball. Les activitats de llarga durada necessiten de temps per consolidar-se i per treure fruïts; no cal anar de presa per assolir els resultats; qualsevol aprenentatge complex necessita grans quantitats de temps i de pràctica en situacions reals per consolidar-se.
- Les activitats més profitoses són les que sorgeixen directament de les necessitats i interessos dels fillets i de les filletes; les activitats han d’estar adaptades, partir de realitats properes, partir d’experiències viscudes i s’han d’inserir en contextos globals i contextualitzats, el més propers i semblants a la realitat possible.
- Per últim, crec que necessitem sistematitzar els coneixements que adquirim d’experiències com les analitzades. Per sistematitzar necessitem temps, serenor i treball en equip. De cada experiència n’hauríem de treure elements i factors per seguir avançant, per millorar els nostres resultats i per resoldre, de manera més satisfactòria, les necessitats d’aprenentatge dels nostres fillets i filletes.

Una abraçada a tots i molt bona feina.

Pere Alzina Seguí, abril 2009.

Tea time session. Ciutadella 6th April 2009

2009-04-07T17:22:00.001+02:00

Ron is a sensitive person. You notice it just when you meet him. His appearance, his blue eyes. His soft strong voice, his attitude, energetic, positive. His experience in life.

He was born in London in Chelsea the artistic quarter. But he was sent to Dr Barnardos’ home where abandoned children were left. He was adopted by an artistic family who cared for him and always supported him saying he had been chosen whereas the others hadn’t.

He spent a year living in the U.S.A. He studied in College of All Saints obtaining a Diploma in Education with distinctions in Education and Art. He worked in London and obtained further training in Special Education with particular specialisation in children with learning and emotional problems. He became Head of the Department in Children with Special Needs in Surrey. In 1982 he discovers he has Multiple Sclerosis and retires from Education. He turns seriously into painting. He exhibits at the Horsley Gallery Surrey, Sala Vidal Torremolinos, The Cavalier Galleries, Lannards Gallery Billings Hurst, Sidmouth Arts Festival, Kingfisher Gallery, Finalist in the 14th Premi Sant Antoni Sa Nostra, Harrogate International Centre, Blackburn Museum and Art Gallery, The Royal Exchange Theatre in June 2009.

Ron always paints oils. The most interesting thing is that he is inspired by music to produce art. He has been inspired by English contralto Kathleen Ferrier, Chopin, Manuel de Falla, Davies, Mahler, Bach, Wagner,…

Paintings made him become convinced that everything can be translated into colour. The music has colour and the colour has music too; and both can cause and share the same emotion. Oh, and feeling, as well. Feelings emerge and bloom between the greys and the gold, feelings can be cradled with a stroke of a paintbrush and caressed while they merge into mauve; purple becomes poetic and moss greens recite Shakespeare’s verse; black, when the moment comes, wants to establish order, but a proud green calls out his fears at being trapped by the reds. Colour is a game to play, it is harmony and contrast, the subtlety of a veil or the generosity of impasto. Only colour.

His impressionist and abstract art is inspired by Rothko, Picasso and Constable.
However I believe that it is his passion for life that inspires him. His charming attitude in life makes him a wonderful and unique person to meet.
www.ronaldwilliamwebb.com alegrecasa@yahoo.co.uk

Chelo Catchot. Assessora de Llengües estrangeres

Reflexions des del seminari d’Orientadors/ores

2009-04-06T10:06:00.003+02:00

Aquest curs el seminari d’orientació ha servit per analitzar la situació actual des de diferents perspectives; aprofitant la participació de membres de l'EOEP i d’orientadors de primària i secundària, hem pogut tractar temes que fan referència a la transició entre les diferents etapes, les tasques que hem de fer d'acord amb les darreres normatives de la Conselleria d’Educació, els instruments i les eines utilitzats i les perspectives de futur a partir de la LOE.

Conèixer i compartir punts de vista diferents, sempre enriqueix. Més encara quan es tracta del procés educatiu dels alumnes, que necessita d’una visió el més coherent i coordinada possible. La lluita contra el fracàs escolar és, actualment, una de les prioritats dels governs i de la societat. Analitzar les causes i aportar propostes de millora només serà possible a partir de la formació permanent.

La renovació pedagògica i curricular, centrada en les competències, serà un dels reptes dels propers anys, pel qual ja ens hem començat a preparar.

El debat sobre les NESE (Necessitats Específiques de Suport Educatiu), terminologia que complementa la de NEE (Necessitats Educatives Especials) i les tasques burocràtiques associades (butlletes d'estat, informes psicopedagògics, adaptacions curriculars...) han centrat una part important de les nostres reunions. Amb una normativa sempre canviant, inestable, encara no publicada... la feina diària als centres es va complicant cada vegada més. Així, la necessitat de programes de gestió adequats a les situacions complexes que planteja l’actualitat, com el Gestib-web, s’ha posat també en evidència.

A nivell educatiu i, de fet, en qualsevol àmbit professional i/o científic, els processos de canvi haurien d’anar acompanyats, o més ben dit, precedits per un rigorós procés de reflexió sobre allò que volem canviar?, per què ho volem canviar?, com ho volem canviar? (aspectes a tenir en compte, passes a seguir, recursos humans i econòmics amb què comptem, etc).

Des d’aquest seminari en el que hem tingut temps per al debat i per a la reflexió, i en el que molt humilment hem intentat analitzar els punts forts i febles del sistema educatiu actual i dels canvis que estem experimentant, ens fem unes preguntes: on és el temps per a la reflexió?, on és el temps per portar a terme canvis reals que vagin més enllà de documents, de canvis de nomenclatures i etiquetes.... on és el temps que ens ha de permetre pensar en allò que estem fent, en com ho anem a fer i en perquè ho anem a fer?

Aquesta reflexió també ens ha portat a ser crítics amb nosaltres mateixos, amb les nostres funcions com a orientadors i amb les limitacions de la nostra feina com a agents implicats directament en l’educació dels nostres alumnes i, més concretament, dels alumnes que presenten més dificultats.

En ocasions el treball burocràtic envaeix el nostre dia a dia, els programes i “categories” en què hem d’incloure als nostres alumnes per a què puguin rebre una determinada ajuda, els documents que impliquen aquestes “classificacions” a vegades ens porten a oblidar un dels nostre objectius principals, que es recull en la LOE: “l’orientació educativa i professional dels estudiants, com a mitjà necessari per assolir una formació personalitzada que propiciï una educació integral en coneixements, destreses i valors”. A vegades la personalització, la individualització real de l’ensenyament xoca amb les barreres burocràtiques i legals del nostre sistema educatiu en el que per rebre unes determinades ajudes passa per complir uns requisits excessivament rígids i, a vegades, poc coherents.

Un altre aspecte important que hem anat exposant al llarg del seminari ha estat la importància de la reflexió i la posada en comú de la nostra pròpia tasca: l'avaluació psicopedagògica. Hem compartit diferents instruments d’avaluació que emprem com una eina per poder detectar les necessitats dels alumnes.

També hem fet una ullada a la normativa actual (des dels principis de la LOE, fins als decrets curriculars de totes les etapes educatives passant pel Decret d'Ordenació general d'ensenyament).

Hem fet una visió per les diferents tipus de metodologia d’atenció a l’alumnat NESE (ANEE, ALTES CAPACITATS, INCORPORACIÓ TARDANA, COMPENSACIÓ EDUCATIVA, DIFICULTATS D’APRENENTATGE).

Com no, hem xerrat d'atenció diversitat, quin concepte tan magnífic poder atendre a tot l’alumnat segons les seves característiques individuals. Ens preguntem: Quan adaptem? Quin és el paper dels tutors? Podem utilitzar diferents metodologies com a desdoblaments, petits grups, jocs interactius , jocs cooperatius... Ah... comunitats d’aprenentatge. És curiós com hi ha metodologies interioritzades en el funcionament d’un centre i altres que costa moltíssim , ja que suposa una inversió de temps, d’energia i com no, d’ implicació per part de l’equip educatiu. Durant les sessions del seminari férem un repàs pels diferents programes que tenim dins del pla d’atenció a la diversitat: de secundària comentarem el PISE, PQPI, ALTER, PDC; de primària férem referència al Pla d’atenció a la diversitat de centre (PAD), a l’alumnat amb necessitats específiques de suport educatiu (NESE) i al Programa d’acolliment lingüístic i cultural (PALIC).

Com a seminari continuarem reflexionant envers un model d’orientació que garanteixi un ensenyament per a tots des d’una perspectiva europea.

Membres del seminari L’Orientació. Curs 2008-09.

Being a professional soldier in Afghanistan

2009-04-01T17:33:00.000+02:00

Wendy Tomlinson, Dominic’s stepmother, told us about his son as a professional soldier in Afghanistan.
He played with guns from a very early age. He said: “I want to be a soldier” He enrolled in a course to train with the army for two weeks. He did a basic training course at the age of 16. They had to survive with little food. Climb, sleep on the floor.
Finally he enrolled in the Row Marines, the bravest soldiers in the British army. When he left the family, they knew there would be no phone calls, no mails and no physical contact.

What does a soldier on a day to day basis do? Physical exercise, build infrastructures, school, hospitals,…t hey make friends with the locals, too. This socializing job is also very important.

They are not ordinary people. They risk their lives. They thrill about life.

When the telephone rings and you don’t know the number. You feel scared, frightened, your heart starts beating. Then you listen to the news and hear some marines are dead and you wait for more information. Then finally you relieve a bit because it is someone else’s son. You feel pity for it but it is not him this time. He is still alive. It is a very hard thing to deal with.

In this case no news is good news. Hopefully, the story will end by the end of April this time. He will come back from Afghanistan. There will be a lot of celebrations for him and his girlfriend. All the plans for the family start in May. He will be 21st in June. His girlfriend finishes her degree too. He will have 30 months rest if he doesn’t volunteer before that.

What kind of conversation can they establish when he comes back home? Is he going to share his experience with the family? Some of his friends have been killed. Did he feel alone? How much did he suffer? Will he have any post-traumatic effects?

How does the family cope with it? They are very positive and joyful people. Perhaps they laugh and enjoy as a way to cope with it. Psychology is very important. When one member of the family is nervous, the other tries to calm down and the other way round. This is a great formula and helps them a lot otherwise it would be dramatic.
The Row Marines is a traditional and professional army. A respectful and well-paid job.

What will he do in the near future? What future? Will he marry? Will he go off to war again? When? Where? Will he have any baby?
We have to say that it was a very sensitive session and it had a great impact on the teachers.

Ideas that came up after the talk:
-N.A.T.O. and the war in Afghanistan doc.
-Watch the film “Kites in the sky” and work on the film.
-Invite the soldier to the school and make an interview to him. Record or write a doc for the school blog or website.
-Wendy Tomlinson mail is: pcmenorca@hotmail.com

Chelo Catchot. Assessora de Llengües estrangeres.

The satisfaction of being able to help. Red Cross volunteer.

2009-03-24T13:11:00.000+01:00

June Ann Brill is a middle –aged woman involved in the Home Group of Red Cross. She was born in British Guyana. Then her family moved to London. Finally she married a German and came to live in the island. She has been living in Minorca for 24 years now.

Her job as volunteer demands tact, discretion, confidence, and a lot of psychology. The volunteer has to win the confidence of the customer. She tries to alleviate the problem. Often older people request the help of the Home Group due to their loneliness and illnesses. They may be alone on the island and have no one even in England or wherever they are from. Sometimes feeling lonely leads to an illness, one thing often leads to the other and the other way round. The illness problem matches the language problem as well. They are ill, they need to go to hospital but there is a language problem. The command of Spanish or Catalan is often non existent.

Moreover, the health problem usually leads to many other problems, such as social, legal, administrative. It is very varied. There is no formula. The frequency of services depends. It can go from a doctor’s appointment, going shopping, going for a walk, having a chat, going for a drive, and so on.

There is a great difference between the English and the Spanish social services. We can say that the English is a full well-fare state, whereas the Spanish is growing.

We have to consider the change in their personalities when a person is ill. He may feel angry, frustrated, difficult to deal with, so one has to tip toe around the problem. Sometimes it is a Pandora’s box you’re opening. And the clue is to “click” with people.
There are many scenarios: there is a home group, there is a young mothers’ group, married couples group, the arts and crafts group, the tapestry, English Theatre group.
All in all being a volunteer is a rewarding experience. You have to be a very balanced person to help others; however they give back a lot, too.
Then from this input the teachers designed teaching units:
Baccalaureate activity: from a reading in Targets 2 (O.U.P), visiting the www.volunteersoverseas.org website and participating in the virtual school environment writing summaries, participating in forums, or reporting back.
Write questions project on the Red Cross.
Imagine you’re living in a foreign country. What problems will you have to face. How important is to know the local language. Role playing.
HELP! Brainstorming. Students invent situations and the others have to guess it. Read home group Red Cross leaflet. Design an advertising poster.

Chelo Catchot. Assessora de Lengües estrangeres.

Canals per afavorir els vincles família-escola des d’una mirada sistèmica

2009-03-09T13:42:00.003+01:00

Les relacions entre família i escola és un dels temes que més interessen als claustres de les escoletes infantils. Des de l’assessoria de primera infància del CEP de Menorca s’està fent feina per oferir una formació permanent que doni resposta a aquesta necessitat. Així mateix, l’escola infantil Es Fabiol i l’escola infantil Xipell de Ciutadella, ja havien sol·licitat a començament de curs una activitat de formació a centres amb l’objectiu d’aprofundir en la temàtica.

És d’aquesta manera com, compartint els mateixos interessos, dissabte 7 de març, es trobaven psicòlogues de l’equip d’atenció primerenca, educadores, i mestres d’ambdues escoletes per tastar les primeres cullerades de la pedagogia sistèmica, un enfocament fins ara poc conegut.

Amb Rosa Maria Pallisé, mestra i directora de l’escola bressol Els Daus de Cardedeu, i formadora de formadors a l’ICE de la Universitat Autònoma de Barcelona, ens apropàrem a una mirada diferent: la sistèmica.

Fou un matí prou interessant, en el qual no hi faltà la teoria, la reflexió i la dinàmica ; ni les ganes d’aprendre encara més.

Rosa Maria Pallisé ens donà a conèixer els ordres de l’amor de Bert Hellinger: l’ordre de la pertinença, l’ordre de l’equilibri entre el donar i el rebre i l’ordre de les normes i les regles.

També férem una passada per la complexitat de la diversitat de les famílies i una aproximació al genograma, que considera la persona no com un individu aïllat sinó com a part d’una xarxa familiar.

I tot explicat d’una manera molt visual i dinàmica per arribar a entendre quina hauria d’ésser la mirada del/a mestre/a: comprendre que la realitat és diferent des del lloc d’on es mira; posar la mirada en les relacions, no persona a persona; posar distància i mirada perifèrica; no donar consells, sinó ajudar a donar consciència de la pròpia estructura familiar; acceptar els límits de la realitat; no lluitar contra realitats que no depenen de nosaltres; agafar el propi camí amb humilitat i agraïment. I, sobretot, amb un amor profund, per tal d’aprendre a treballar amb la incertesa, la calma, la confiança, l’escolta i l’acceptació.

Assumpta Carreras Victory, assessora de primera infància.

Comissió de convivència (IES M.Àngels Cardona)

2009-02-23T12:40:00.005+01:00

El dia 21 de gener acompanyava a Irene Granados, membre del Servei d’Assessorament i Intervenció Pedagògica de Blanquerna, a l’Institut Mª Àngels Cardona de Ciutadella
Allà ens esperava l’equip que forma part de la Comissió de Convivència. Des de començament del curs, estan treballant els objectius proposats en el Pla de Convivència, referents a tres àmbits d’actuació: millorar el clima de convivència, formació i intervenció.

Ens van explicar l’activitat batejada amb el nom ”aula acollidora”, que neix amb la intenció de que l’alumnat de 1r d’ESO tingui cura de les seves aules i es converteixin en un espai que ajudi a crear consciència i identitat de grup.
En aquesta línia de feina, l’equip ha seleccionat i registrat en fitxes, un recull de dinàmiques socio-afectives dirigides a l’alumnat. Han preparat tot el material necessari per a dur-les a la pràctica i ho han deixat a disposició de tot el professorat que vulgui fer-ne us. Un treball fet amb el convenciment i la il·lusió posada en la millora de la convivència en el centre.

Un altre objectiu ha estat la creació del Servei de Mediació. La percepció d’estar davant d’un equip de feina eficaç i il·lusionat va augmentar a mesura que passava el capvespre. L’equip volia que Irene, clarifiques els darrers dubtes i preguntes abans “d’inaugurar” el Servei.

Ens van explicar el que farien per a difondre’l entre la Comunitat Educativa (alumnat, pares, personal no docent, professorat). Plantejaren on situar el límits de la mediació, els criteris per decidir mediador, vàrem veure la importància d’intervenir quan abans millor en casos d’assetjament, etc.
Finalment ens van convidar a conèixer l’espai físic del Servei de Mediació, i va ser en aquest moment, on tot l’esperit d’una feina ben feta, acurada i il·lusionada es va fer palès. Un espai preparat: color, cortines, quadres i probablement taula rodona. Tot a punt per ajudar a reflexionar i trobar solucions davant el conflicte.

En tornar cap a Maó, comentàvem amb na Irene les nostres impressions, i ella mostrava la seva satisfacció de veure el fruit dels diferents cursos que des de fa uns anys imparteix a Menorca .
Per tot això, em sembla important donar-ho a conèixer, sobretot felicitar la Comissió de Convivència de l’IES MªÀngels Cardona i desitjar’ls-hi una bona singladura, en el camí començat.

Imma Paltor. Assessora col·laboradora

La construcció del benestar de la família

2009-01-29T13:25:00.002+01:00

Una de les tasques que ens hem proposat enguany al seminari Estratègies de comunicació escola-família és treballar, conjuntament tots els centres que hi participen, en una proposta per als tallers de famílies enfocada en la construcció del benestar. Tenim la sort de poder comptar amb l’assessorament d’Irune Inchaustegui, pedagoga i terapeuta familiar, per apropar-nos al tema des d’una perspectiva sistèmica.

El passat 22 de gener a l’escola infantil La Salle de Maó compartíem amb ella una interessantíssima xerrada mitjançant la qual vàrem poder entendre els factors que ajuden o dificulten la construcció del benestar en les famílies. Quan una mare rep afecte i recolzament social pot oferir uns bons braços, i d’aquí pot partir tot plegat.

Des dels tallers de família, els professionals de l’educació, podem emetre missatges de confiança, de capacitació educativa, perquè els pares i les mares que estan en el procés de criança comptin amb un coixí que els sostengui.

Irune començà parlant-nos del cicle vital de la família, un cicle que parteix de la constitució de la parella, passant pel naixement i la criança, l’etapa en la qual els fills estan en edat escolar, l’adolescència, la sortida dels fills, la jubilació i la vellesa.

Vivim en una societat que ens fa creure que tenir un fill implica la generació automàtica de felicitat, de benestar, i sovint no sabem ben bé què suposa ser pares, quins compromisos té, quines renúncies...

Si estiguéssim educats per entendre que les crisis són necessàries per créixer i per passar d’una etapa a l’altra, potser les viuríem amb més resistència i amb menys patiment.

A l’etapa de la criança es generen moltes il·lusions, projeccions de futur, ganes de participar en la vida comunitària... Aquesta característica tan positiva la podem rescatar a l’escola i potenciar-la, perquè és en aquests moments on es posen les bases per al benestar futur.

Per a la construcció del benestar, segons n’Irune, intervenen factors interns i externs de la família.

És important, idò, delimitar clarament els territoris que pertanyen al món de la parella dels que pertanyen al món de pares.

Un altre concepte important són els estils afectius. Hi ha infants que són més melosos, altres que són distants, n’hi ha que són molt comunicatius..., açò passa perquè els petits s’adapten coherentment amb l’estil de relació dels seus pares.

Les expectatives formen part també dels factors interns. Qui no es sent condicionat quan pesa sobre tu la sentència que no seràs un bon pare o una bona mare? En aquest sentit, tant les famílies d’origen com les educadores, podem esdevenir per als pares i mares novells un braç per recolzar-se o un braç que desequilibra i et fa sentir més insegur encara.

Els nivells de pressió, evidentment, condicionen el benestar de les famílies (si tenen treball, si la casa està buida, si no hi ha una bona organització...). Està clar que una família sotmesa a un nivell d’estrès alt no pot funcionar de la mateixa manera que una família on tot rutlla amb fluïdesa. I els infants transmeten la tensió que es viu a casa seva perquè la beuen com l’aigua o la llet de cada dia.

Al mateix temps, conflueixen factors externs: les famílies d’origen, els amics, el treball, l’oci, l’escola, la cultura, les creences, la identitat...

Una família ha de tenir filtres cap a l’exterior amb els quals pugui sortir l’energia i a partir dels quals també en pugui rebre cap a l’interior. Una família aïllada que no tengui aquests filtres pot ofegar-se en ella mateixa.

Depenent de com es construeix la relació amb l’exterior es viurà un major o menor benestar. I és fàcil entendre que no existeix l’equilibri perfecte però que hi ha èpoques en què un factor compensa l’altre.

És un panorama bastant complex, perquè tot és important. Quan l’únic centre d’interès d’un pare i una mare és el fill, no es tenen canals de relació amb altres sistemes i no compten, conseqüentment, amb una xarxa que sostengui la família.

El benestar d’una família es construeix des de l’interior i des de l’exterior, i cal un treball per aconseguir-ho. Quina sort és poder adquirir consciència d’aquesta necessitat. Quina sort deu ser poder participar dels tallers de famílies i compartir totes aquestes reflexions.

Assumpta Carreras. Assessora de Primera infància.

L'enfant terrible

2009-01-07T17:38:00.002+01:00

Els dies 21 i 22 de novembre un grup de menorquines vam tenir l’oportunitat d’assistir a les IV Jornadas de práctica psicomotriz a Madrid. Fou Bernard Aucouturier qui, amb la seva saviesa i bona comunicació, s’encarregà de fer-nos entendre el perquè de les conductes desconcertants del que ell anomena l’enfant terrible.

Ens parlà d’aquells infants inquiets, disruptors, que provoquen un esgotament per part dels adults que en tenen cura. Destaquen a l’escola i a la família per la seva agitació motriu, per la poca atenció que posen en les nostres propostes, per la seva necessitat de moure’s constantment. Tots coneixem algun infant terrible: un nen que no pot concentrar-se en un treball, no pot treballar sol. Se l’ha de vigilar sempre perquè és imprevisible en les seves accions. Passa d’una activitat a l’altra sense cap interès, no acaba mai les tasques...Quan juga no respecta mai les normes. Fa rabietes. Si perd, sempre és per culpa dels altres. No espera mai el seu torn. Ho vol tot immediatament. Qualsevol frustració és mal viscuda per part seva.

I és així que aquest infant és “etiquetat” com exigent, egocèntric, inestable i irrespectuós amb els altres.

És difícil de resumir en un text com aquest el que el senyor Aucouturier va explicar en 12 hores de ponència. Segons ell hi ha una observació que revela el caràcter relacional i afectiu de la inestabilitat d’un fillet o una filleta: quan es troba en un espai de seguretat afectiva on és reconegut i es sent estimat aquest infant és molt menys inestable. La inestabilitat, idò, ha d’entendre’s en relació a l’absència d’una relació seguritzant i contenidora que noltros hem de comprendre.

Hauríem de fer marxa enrere en el temps per apropar-nos a l’origen de tot plegat. Una regressió a l’úter matern i als primers mesos de vida. Podríem fer un viatge per la història relacional d’aquest infant terrible. Podríem observar-lo amb atenció i descobrir petits detalls que delaten la seva necessitat imperiosa d’actuar de la manera que ho fa. Podríem canviar la mirada sobre aquest nen terrible i a partir d’aquí el podríem ajudar a trobar-se ell mateix.

La pedagogia activa, inspirada en Célestine Freinet és una bona opció de feina per a noltros, els professionals de l’educació, i per a ells, els infants terribles i els que no ho són tant. Una pedagogia en la que el nen és el centre de l’aprenentatge.
Respectem, idò, l’originalitat de cada infant i parlem-li a la seva part que vol créixer. Tots els infants volen créixer!

Assumpta Carreras, assessora de primera infància.

Curs: La Ciència a l'escola

2008-12-19T10:09:00.003+01:00

“L’infant no és un got a omplir sinó un foc que s’encén.”
M.Eyquem de Montaigne

Durant aquest primer trimestre s’està desenvolupant un curs d’actualització científica i didàctica per a mestres d’Educació Infantil i Primària.
El curs consta de diferents ponències presentades per experts de diversos àmbits de la ciència: biologia, física, química, geologia, astronomia i ecologia.
Cadascú d’ells intenta, des de la seva àrea, apropar-nos a alguns conceptes científics i a la seva metodologia.
Amb l’aplicació de la LOGSE, els alumnes de 7è i 8è de l’extinta EGB van passar als Instituts com alumnes de 1r i 2n d’ESO i amb ells se’n van dur la majoria dels laboratoris que hi havia muntats als centres de Primària. La cosa no hagués estat greu, ja que, en principi, els temaris més específics de Física i Química corresponien a aquests darrers cursos; però, sí ho va ser perquè en desaparèixer els laboratoris com a tals els mestres de primària ho hem tingut molt més difícil a l’hora de que els alumnes més petits aprenguin partint de l’experimentació científica.
L’àrea de Medi no es redueix a temes de ciències socials o de ciències naturals tractats de manera descriptiva. L’àrea de medi ho engloba tot: els objectes físics: la matèria en totes les seves manifestacions: els astres, els planetes, l’espai, l’aire, l’energia, la llum, l’aigua, les roques, el paisatge, els éssers vius, l’home, el seu cos, el seu procés de reproducció, la seva evolució com espècie, les relacions entre els éssers vius i el medi en el que viuen i transformen i un llarguíssim etcètera... I tots aquest temes que interessen i molt als nostres alumnes d’escola infantil i primària els hem de tractar de manera científica és a dir: observant, descrivint, formulant hipòtesis, comprovant aquestes hipòtesis, traient conclusions i aplicant aquestes conclusions a nous fenòmens de manera que donin origen a noves hipòtesis. I si tot això els alumnes ho fan en grup, discutint, parlant, fent-se preguntes entre ells... estaran fent CIÈNCIA.
Si els mestres no tenim un laboratori muntat a l’escola, ens ho podem fer amb materials econòmics o reciclats a un racó de l’aula, podem compartir experiències i models amb els nostres companys i companyes, podem consultar als experts: professors i professores de secundària, de universitat, professionals de diferents àmbits (mares, pares, veïns...) que ens ajudin a posar als nostres alumnes en situacions d’experimentar, de viure, d’aprendre i comprendre el món que ens envolta.
En aquest curs estem experimentant com a alumnes: hem mirat per un telescopi Júpiter, Venus, la lluna..., hem fet la dissecció d’un ésser viu, ens hem fet preguntes sobre observacions de fenòmens de llum, d’aigua i de foc, sobre el moviment dels planetes i de les molècules i encara ens queden coses per observar, provar, demanar-nos i compartir.
Tots els ponents que hi intervenen són persones de prestigi i qualitat dins el seu àmbit i formen part del “banc d’experts” amb el que comptam al CEP per assessorar a les escoles en els seus projectes. Hem de destacar, però, la participació de dues companyes: na Joana Majó d’educació infantil i na Paqui Rodríguez de primària, les quals ens han fet partícips de la seva experiència a l’aula en temes científics, narrant-nos les seves vivències i compartint els seus dubtes i reptes per al futur.

Lys Aldea Pedreira. Assessora d'educació primària.

Curs: Programació en competències en la Formació professional.

2008-12-15T12:51:00.003+01:00

Els passats 7, 8, 28 i 29 de novembre, ha tingut lloc la primera part del curs La programació en competències en la Formació professional, en la qual, de la mà d’Àngels Pujol, psicopedagoga i mestra d’educació especial, amb una gran experiència docent quant a metodologia didàctica a la Formació professional (FP), s’ha dotat al professorat d’FP de les eines necessàries per tal que sigui capaç d’aprendre a programar formació basada en competències (FBC).

Partint de la base que en competències a FP s’hi ha treballat sempre i que la resta del sistema educatiu ha aprofitat aquest model conceptual de l’FP, els objectius proposats del curs s’han centrat a generar un espai d’intercanvi on fos possible:
-Reflexionar conjuntament sobre el que sabíem prèviament en relació a les característiques d’una planificació didàctica orientada a la consolidació i desenvolupament de les competències.
-Autoavaluar la pròpia pràctica docent en matèria de programació i avaluació per competències, en la perspectiva de trobar possibles àrees de millora.
-I aplicar un enfocament de formació basada en competències per realitzar la programació d’un mòdul i, més concretament, d’una unitat didàctica.

Els continguts del curs, per una banda se centraren en tot el tema de les competències bàsiques que són d’aplicació segons la LOE, i, per l’altra s’analitzaren les 10 “possibles” competències clau a la FP.

La LOE és vigent i aquesta diu que hem de programar en competències. Així, cal tenir present la importància de l’aprenentatge al llarg de tota la vida: abans s’estudiava per tenir una feina i ara s’ha d’estudiar tota la vida per mantenir la feina. Així, podem definir una competència bàsica com a una integració interdisciplinar de sabers: saber (coneixements), saber fer (ser capaços d’adaptar-se als canvis), saber estar (relacionar-se i treballar en equip) i saber ser (tenir unes determinades actituds, normes i valors) en una situació concreta (funcionalitat en el context). Per tant, podem entendre per competències bàsiques els aprenentatges imprescindibles, bàsics, des d’un plantejament integrador (coneixements, procediments i actituds), orientat a l’aplicació dels sabers adquirits en contextos rellevants de la vida de la persona. Així, el que serà fonamental a l’hora de programar en competències és repensar la tasca (l’activitat), ja que cal que aquesta estigui contextualitzada, és a dir, posada en situació, per tal que el que nosaltres ensenyam al nostre alumnat (o més ben dit, el que aprenguin), han de ser capaços de resoldre-ho en diferents situacions i contextos.

D’aquest manera, podem dir que la competència és la manera en què una persona utilitza tots els seus recursos per a resoldre una tasca en un context determinat. Així, per molt que una persona sàpiga, no serà més competent, sinó que ha de saber utilitzar-la en diferents contextos. I així, la competència s’obté quan la persona utilitza adequadament tot el conjunt de coneixements de què disposa.

La FP ha de consolidar les competències bàsiques adquirides a l’ESO, i per açò, cal primer que les coneguem. En aquest sentit s’analitzaren els descriptors de cada una de les competències bàsiques, que són 8: 1. competència en comunicació lingüística, 2. competència matemàtica, 3. competència en el coneixement i la interacció amb el món físic i natural, 4. competència digital i en el tractament de la informació, 5. competència social i ciutadana, 6. competència cultural i artística, 7. competència per aprendre a aprendre, i 8. competència per a l’autonomia i iniciativa personal. Així, cal tenir present que tots els mòduls participen en la consolidació de les 8 competències.

Ja més entrats en el curs, s’analitzaren les “possibles” 10 competències claus de la Formació professional, extretes de diferents estudis en d’altres comunitats autònomes* (les quals es poden deduir indirectament de l’article 3 del RD 1538/2006, de l’Ordenació general de l’FP del sistema educatiu) i atesa la manca de normativa al respecte en aquesta etapa educativa, ja se n’està començant a parlar. Són les següents: 1. aprendre per un mateix, 2. comunicar-se de manera adient, 3. treballar en equip, 4. prevenir i resoldre conflictes, 5. resoldre problemes, 6. esperit emprenedor, 7. adaptar-se a l’entorn, 8. motivació per l’aprenentatge permanent, 9. prevenir riscos en el treball, i 10. innovació. Si comparam aquestes 10 possibles competències clau de l’FP amb les 8 competències bàsiques de la LOE, arribam a la conclusió que és pràcticament el mateix, amb alguna cosa més, ja que el que s’ha fet a FP és aprofundir en alguns aspectes per a un alumnat més madur i més enfocat en l’entorn laboral.

Llavors, com es poden adquirir aquestes competències? Fent activitats, treballant-les. I es poden adquirir en l’àmbit educatiu? Sí, sense cap dubte, però no en qualsevol circumstància, sinó que, per aconseguir-ho, és indispensable que seleccionem bé les tasques que permeti a una persona mobilitzar tots els seus recursos. Així, hem d’establir tasques, les quals han d’estar ben definides i contextualitzades a l’entorn real, per a resoldre problemes reals. Per altra banda, és una responsabilitat col·legiada, ja que per aconseguir-la, cal la tot el professorat treballem de manera col·legiada. I les Qualificacions Professionals és el nucli pel qual s’interrelacionen els diferents subsistemes.

Capacitat i competència, és el mateix? No. Si una persona sap fer, llavors podem dir que és capaç, però si el que sap és combinar adequadament el que sap per a resoldre un problema o situació concreta, llavors podem dir que és competent.

Així, programar des de les competències bàsiques exigeix: revisar els objectius, rescriure els continguts, reinventar la metodologia i replantejar l’avaluació. El nou concepte de tasca introdueix un context d’acció (la tasca ha d’estar contextualitzada, posada “in situ”), l’alumnat ha de ser subjecte actiu del seu propi procés d’ensenyament aprenentatge i cal una formació al llarg de tota la vida per tal d’adaptar-nos a una societat contínuament canviant.

* Article recomanat: “Competencias clave en la Formación Profesional: aportaciones sobre cómo trabajarlas y cómo evaluarlas” HETEL, 2008 (http://www.hetel.org/documentos-es/doc_innovacion-es/).

Sara Monserrat Bagur, assessora de formació professional

Les competències bàsiques. (Conferència de n'Elena Cano)

2008-12-02T19:18:00.006+01:00

Elena Cano és llicenciada en Ciències de l’Educació i en Ciències Econòmiques i Empresarials. És doctora en Pedagogia i professora titular de la Universitat de Barcelona. Ha treballat sobre la qualitat de l’educació i l’avaluació educativa.

A la sessió del divendres 7 de novembre, amb ella teníem tres objectius clars:
· Comprendre el concepte de les competències bàsiques i les seves característiques.
· Reflexionar sobre el sentit que tenen les competències bàsiques i les implicacions que aquestes tenen sobre la nostra pràctica docent i sobre l’organització del nostre centre educatiu
· I adquirir una actitud positiva envers el treball per competències.

Per començar podríem parlar dels fonaments que justifiquen el perquè de l’enfocament educatiu a partir de les competències.

Actualment estem immersos en el que anomenem societat del coneixement i de la informació. Existeix una ràpida creació, distribució i obsolència del coneixement. Tant és així, que s’ha arribat a parlar del fenomen de la “infoxicació”, com aquell que ens intoxica amb un excés d’informació que llavors no podem pair.
Aquesta situació exigeix, per tant, que siguem capaços de tenir algunes habilitats, capacitats, competències per aprendre al llarg de la vida i per desaprendre aquelles coses que han quedat obsoletes i que ja no ens serveixen. És un procés en la línia de les tres eles (Live Long Learning).

Per altra banda, sorgeix la necessitat d’una formació integral que potenciï les intel·ligències múltiples que tenim i doni resposta a la complexitat que ens envolta. No existeix allò que és simple, sinó allò que simplificam. I el que hem anat fent a l’escola és simplificar, parcel·lar les matèries per poder-ho abordar millor. Però açò és una fal·làcia, perquè la realitat és complexa i no simple. Les competències afavoreixen un aprenentatge complex, interdisciplinar, perquè són integradores per definició.

Últimament s’insisteix més en el paradigma d’aprenentatge-ensenyament i no en el d’ensenyament-aprenentatge. Fins ara hem tingut un paper bastant directiu els educadors i les educadores en els processos d’ensenyament, pensant de vegades il·lusòriament que ensenyant generem, automàticament, l’aprenentatge. Però sembla ser que hi ha tasques molt més actives per part de l’alumnat que generen aprenentatge. L’èmfasi en la construcció del coneixement per part dels estudiants és, idò, un dels pilars de l’enfocament per competències.

Molts autors han definit el concepte de competència i la majoria coincideix en uns element comuns. Elena Cano es decanta especialment per la definció que fa Marchesi el 2005 “Saber, saber fer, saber fer amb els altres i saber quan i per què s’ha d’utilitzar aquella competència”.

Així és que les competències bàsiques formen un conjunt de coneixements, procediments (destreses, habilitats...) i actituds, combinats, i vinculats a trets de personalitat. Impliquen un saber fer aplicatiu. S’adquireixen amb formació i experiència i permeten donar resposta, actuar amb eficàcia, en una situació concreta.
Una persona és competent quan s’enfronta a una situació i la sap resoldre en cadascun dels contextos en els quals es presenta aquella situació, amb les diferents connotacions i circumstàncies que pot suposar.

Ser competent, idò, és ser capaç d’utilitzar coneixements i habilitats de manera transversal i interactiva en contextos i situacions concretes.
Ser competent és saber (o tenir coneixements sobre el món), saber fer (o disposar d’eines per comprendre el món) i ser (o com poder habitar el món i millorar-lo)

Després de conèixer més de prop les competències, hauríem de pensar en quines implicacions metodològiques suposa aquest enfocament. Haurem de parlar d’un canvi de mirada?
Per començar caldria desengoixar-nos i sensibilitzar-nos que no es tracta d’un canvi radical. Segur que podrem rescatar activitats que ja fèiem als nostres centres. Però en principi hem de tenir clar que les competències no substitueixen els elements curriculars coneguts (objectius, continguts, criteris d’avaluació...) sinó que s’hi afegeixen , conferint un caràcter integrador del currículum.

Segons Elena Cano, les implicacions de treballar per competències seran curriculars i organitzatives.
En les implicacions curriculars haurem de tenir en compte canvis en la planificació, com per exemple, acabar amb la fragmentació en assignatures i matèries. Tenir present en les programacions quines competències volem desenvolupar. Aquí prenen importància especialment les tasques que han de fer els alumnes.

També caldran canvis de metodologia: treballar per problemes, per projectes, metodologies pròpies d’un marc constructivista. Revisant les tasques, ens adonarem que n’hi ha unes que ajuden a progressar en unes competències més que en unes altres.

I canvis de l’avaluació: avaluar els processos més que els productes, diversificar els aspectes avaluatius i afavorir processos d’autoregulació. Posar com a protagonista del procés d’aprenentatge l’alumne/a, però també com a protagonista del procés d’avaluació.

A nivell de canvis organitzatius bàsicament en tractarem dos: el que fa referència al canvi en el rol i les competències del professorat. Potenciar el treball col·lectiu. Assumir un paper estimulador de l’aprenentatge. Contemplar la formació en centres lligada a projectes. Revisar les pròpies competències...

El disseny per competències ens porta també a canvis institucionals. Podríem revisar els agrupaments dels alumnes (s’ha de permetre un itinerari més personalitzat i evitar agrupaments estàndard), i modificar l’organització d’espais, temps i horaris..., i trencar la fragmentació tradicional d’hores i disciplines.

I, finalment, ens obliga també a tenir en compte una obertura del centre a la comunitat, sigui amb els plans d’entorn, sigui millorant la coordinació entre la família i l’escola, o sigui també pensant en la importància de les activitats complementàries.
Per cloure la seva exposició, Elena Cano, remarcà de nou la importància de la metodologia i l’avaluació. Fins ara hem avaluat els aprenentatges, potser ara seria el moment d’avaluar per l’aprenentatge. Pensar que avaluem perquè l’alumne pugui millorar.

Ella ens anima a que avaluem molt però qualifiquem poc. Els criteris han de ser consensuats entre els educadors i fins i tot, pactar-los amb els propis alumnes. Tenir en compte que hi ha múltiples agents, múltiples escenaris i múltiples instruments d’avaluació.

Les competències bàsiques ens obren les portes de l’educació del present i ens acompanyen en un camí de futur. A partir d’ara els mestres i professors haurem de ser competents per tirar endavant aquest projecte d’una manera coherent.

Assumpta Carreras, Assessora de primera infància

L’aprenenatge adult. Teories de l’aprenentatge.

2008-12-02T18:20:00.002+01:00

Dins el Curs de Formadors de formadors que estem realitzant la major part de l’equip docent del CEP Menorca a Palma varem gaudir d’una sessió dedicada a l’aprenentatge adult a càrrec d’en Xavier Gimeno (UAB) Què és? Com el feim?

Molts de nosaltres ens sentim com a nàufrags. La formació hauria de ser un espai per cuidar-nos. Hem de moure coses per de dins i per de fora. Tenim un problema de temps: tot ho feim ràpid…
No hi ha pressa. Hem d’anar aprenent al llarg de la vida. No hi ha pressa. (Long Life learning) Per tant, ho hem de fer durar. El que encara em queda per veure. Quan hi ha gent al costat que té pressa, on vas? si no saps on vas!

A l’aula els mostrem la nostra vida, el que vivim i el que no vivim.
El que ens pot interessar saber de les persones adultes amb les que treballem:

1. Situació.
• Personal.
Les persones tenim situacions personals. I això és important saber-ho quan treballem amb persones adultes. El desenvolupament professional ha d’anar acompanyat del desenvolupament personal perque quan tu desenvolupes professionalment a una persona, si la seva part personal no està a punt, no aconseguiras el seu desenvolupament professional.

Mantenir l’eina a punt. L’eina sóm noltros. Perque quan noltros esteim formant un adult, si ell està pensant en les seves coses, no aconseguirem que pensi en el desenvolupament dels seus alumnes.

•L’ambient també és molt important. Saber com esteim.
•Familiar. Saber de la situació familiar. Si està bé o fa poc ha canviat de vida familiar.
•Institucional. No tots són iguals quan treballem en grup, n’hi ha que tenen càrrecs institucionals, n’hi ha que són tutors, hi ha caps de departament,… El personal no docent és igualment important per a la gestió dels centres.
•Ocupacional o laboral: hi ha gent que vé perque els interessa la formació, gent que vé pels crèdits, gent que es veu amb una amiga que no veu mai. La quantitat de coses interessants que es parlen als dinars i cafès! Hem d’establir protocols de socialització, dinar amb companys, cafès amb amics, cinema, exposicions,viatges,….

2. Necessitats i interessos.
•Pràctiques. La comoditat individual no és la matèixa que la comoditat del grup perque cadascú té les seves necessitats pràctiques.
•Intelectuals. Encara que no ho semblin els nostres interessos són intel•lectuals. Necessitem saber coses, llegim els diaris per que volem saber què passa al món per poder xarrar-ne, tenir una opinió, poder criticar, poder parlar.

3. Experiències.
Les experiències que les persones han tengut vitals, ocupacionals i laborals. No hem de perdre de vista la persona.

4. Formació i instrucció.
•Instrumentals: la gent jove té moltes més habilitats per a les TIC que els grans, els és més propi.
•Especials: la gent sap fer coses diverses.
•Actitudinal: cadascú davant una situació de formació pot estar més o manco il•lusionat
Poblacions i objectius. La formació té a veure amb el que he de fer aprendre a la gent per que de vegades ens ha agradat però no hem après res. De vegades ens adonem al cap de temps del què hem après. Nosaltres hem d’intervenir a través de la investigació, és a dir, a través del coneixement de les persones, i aquesta ha de ser paulatina, és a dir, hem de conèixer com serà aquest grup destinatari.
Una activitat que ens pot ajudar a saber quin tipus d’aprenent sóm és identificarte amb un animal. Crear un animalari. Tu com animal que aprèn amb quin animal t’identifiques?
Podem cercar al Google aquest animal i descobrirem coses que ens agraden i coses que no. La força de les metàfores en la formació és tan potent com una imatge i molt sovint sobren les paraules. Aprenem des de la vida i al llarg de la vida. Sóm com matriuskes. Cadascú d’una manera diferent.
Va esser una sessió diferent, original, relaxant, emotiva i sorprenent.

Resum elaborat per na Chelo Catchot Ferrer.

Uns vídeos interessants

2008-11-20T10:51:00.006+01:00

Com no tot ha de ser llegir, aquí teniu un parell de vídeos amb intervencions del jutge Emilio Calatayud, amb opinions sobre el fet escolar sempre interessants.

Per altra banda, avui és el dia Universal dels Infants. Podeu aprofitar aquest vídeo a l'escola:

Ramon Rosselló. Assessor de Secundària

La societat del coneixement: un repte que no té marxa enrera.

2008-11-19T11:54:00.006+01:00

(Notes extretes de la xerrada al CEP, a les Jornades sobre experiències, d'en Josep Maria Esteve, del Centre integrat 3-16 Jacint Verdaguer (Sant Sadurní d’Anoia). Premi Catalunya d’Educació.)

Els canvis als centres no s’han de donar perquè canvii la llei. Els canvis han de venir perquè els creguem realment. No hem de pretendre fer el canvi d’un any per l’altre.
Hem de considerar que els alumnes no són només alumnes. Hem de combinar coneixements, competències, actituds, i el dret a la felicitat. S’ha de fer reflexió als claustres, treball en equip, autonomia (donar responsabilitats), cooperació per viure en societat.

Avaluar si algú és competent és comprovar la seva capacitat per reorganitzar el que s’ha après. Per transferir-lo a noves solucions i contextos. Informe de Jacques Delors “ Saber ser, saber estar i saber fer”.

Les competències bàsiques i les transversals, com treballem els mestres: com ens comuniquem, com inter-relacionem, com aprenem, com fem el tractament de la informació.

Hem de veure l’educació com la construcció d’un edifici tenint en compte les eines, els mètodes i els continguts i la convivència dins del mateix.

Hem de transformar la informació en coneixement. La informació és el que ens transmetrien els nostres mestres i professors. Coneixement és fruït de moltes coses, d’actuacions, del que es veu, es viu, se sent i reflexions.

Societat industrial

.Informació centralitzada en el mestre.
.Informació només mitjançant el llenguatge.

.Coneixement no accessible.

.Transmissió de generació en generació.

Societat del coneixement

.Informació distribuïda

.Coneixement adquirit per moltes vies.

.Les noves generacions saben moltes coses que desconeixem les més madures.

Canvis a introduir. Canviar per poder treure bons resultats. Qui fa el mateix de sempre treu els mateixos resultats de sempre.
Fer l’aprenentatge més dinàmic.
Multidireccional.
Espais més diversificats i adaptats a les funcionalitats.
Basats en l’experiència dels continguts.
Fites on cada alumne pugui arribar.
Diversa. Treballar la diversitat.
Rol dels professors diferent.
Currículum.
Metodologies (hem de qüestionar el llibre de text)
Treball en equip.
Organització dels horaris dels professors i alumnes. Previsió de reunions.
Recursos més eficients (ús de PCs)

Alumne: protagonista de les aules. Com ho organitzem perquè l’alumne sigui la base del coneixement? Com explicarem? Com sistematitzarem? Quines activitats prèvies cooperatives farem? Quin projecte vivencial durem a terme? Com entenem l’avaluació en un altre context?

Projecte de centre. És el resultat d’un treball de claustre. ( 30% de suport és el mínim per començar) Quins objectius tenim?
S’ha de treballar en tres blocs: treball cooperatiu en equip (50%) valor de la socialització, treball sistèmic individual( 25%) valor de l’esforç, 3R treball per àrees instrumentals (25%) valor de l’atenció.
Comentar la informació, complementar-la, explicar-la.
Això implica un treball de departaments, per cicles, amb una concreció per trimestre, per setmanes, de les competències bàsiques.
S’ha de dir que aquest centre no exigeix la compra de llibres de text i els diners d’aquesta inversió es destinen a finançar ordinadors PC molt bàsics per emprar a les aules. Aquests equipaments donen molts problemes afegits al centre.

Altres projectes innovadors del centre:
· Lectura compartida. Pares i/o mares participen en l’educació dels seus fills. Els fills ensenyen als pares.
· Alumnes fan de tutors. Mai un alumne aprèn tant com quan fan de mestre.
· Blocs dels alumnes.
· Wiki de l’escola que permet el treball col·laboratiu.
· Bloc de suport i d’ autoaprenentatge.
· Moodle: aula virtual.
· Servei sms als pares.
· Agenda.
· Informacions.

La formació és una necessitat. La base de tot canvi és la consciència col·lectiva, quan alguna cosa es considera que no funciona. Es pot prendre una opció personal o com equip. Hi ha d’haver formació d’equip i assessorament.

Autonomia dels centres educatius, equips directius forts, projecte, responsabilitat, estabilitat, organització (ràtios), recursos (PCS) i avaluació continua per revisar i millorar.

Per a més informació: http://www.jverdaguer.org/

Chelo Catchot. Assessora de Llengües estrangeres

Escola i família

2008-11-14T12:00:00.005+01:00

Ja fa uns quants cursos que des de l’Equip d’atenció primerenca, juntament amb el Centre de Professors de Menorca convocam el seminari Estratègies de comunicació escola-família. Enguany se’n fan un a la zona de llevant i un a la zona de ponent. Són unes trobades mensuals que reuneixen a mestres i educadores amb una funció comuna, organitzar i dinamitzar els tallers de família que es duen a terme a les escoletes infantils.
Els objectius bàsics d’aquesta activitat són reflexionar sobre els criteris i recursos que faciliten la relació escola i família i compartir estratègies que ajudin a millorar la comunicació entre ambdós contextos.
L’experiència ens demostra que les famílies participen de bon grat en aquestes trobades informals a les escoletes; fins i tot algun centre d’infantil i primària ha encetat aquest projecte amb bona acceptació per part de la comunitat educativa. Els pares i les mares en aquest espai comparteixen inquietuds, vivències i emocions. Són ells mateixos qui consensuen els temes a parlar i participen activament de les dinàmiques que els proposen les mestres.

El seminari de formació analitza des del vessant pedagògic com abordar els temes proposats per les famílies i ofereix també l’oportunitat de posar en comú l’experiència de cada professional a l’hora de guiar les sessions.

Aquest mes de novembre, el seminari ha comptat amb l’assessorament específic del Fons menorquí de cooperació i de l’Ajuntament de Ciutadella. Són els responsables de la campanya Juga net, que juntament amb altres entitats i associacions volen promoure un consum responsable a l’hora de comprar joguetes als infants.

Des del seminari hem cregut oportú tractar aquesta temàtica amb les famílies i posar damunt la taula alguns temes de reflexió. Què necessiten els infants per jugar? Creiem que el més important ha de ser TEMPS, ESPAI, COMPANYS i JOGUETES. És evident que aquí els pares i les mares hi juguen un paper prou important, però...quan compram ens aturam a pensar:
El meu fill/a desitja el joc realment?
És adequat per a la seva edat?
Compleix els requisits de qualitat i seguretat?
Afavoreix la cooperació o fomenta la competitivitat?
Reprodueix estereotips sexistes o racistes?
Quin origen té aquest producte?
En comprar-lo afavorim un comerç just?

Aquestes i altres qüestions són les que volem transmetre en els tallers de família, no per jutjar o penalitzar sinó per plantejar preguntes i oferir alternatives.

Està clar que si l’escola no es posa d’acord amb la família en certs criteris, la nostra tasca d’educació s’esbiaixarà sense sentit. Sovint passa que els valors que diem que volem transmetre no són coherents amb el que fem a l’entorn escolar i familiar. Diem una cosa i en fem un altra. Estaria bé que reflexionéssim sobre quins missatges ocults enviam als nostres infants.

Assumpta Carreras. Assessora de Primera infància

La cuina dels bolets

2008-10-31T12:55:00.003+01:00

Els dies 29 i 30 de setembre va tenir lloc a l’IES M. Àngels Cardona el curs La cuina dels bolets, impartit pel conegut cuiner mallorquí, especialista en micogastronomia, Antoni Pinya i Florit, qui durant aquests dos dies donà a conèixer al professorat d’Hoteleria i Turisme com és cada bolet, com tractar-los i com cuinar-los. Així, s’estudiaren les característiques morfològiques dels diferents bolets comestibles (salvatges i cultivats), les tècniques de neteja i tall, la seva conservació i, sobretot, la manera de cuinar cada una de les espècies, fent especial esment en els aspectes sensorials i dietètics de cada un d’ells.
Després d’intoxicar-se amb uns bolets en l’època dels anys setanta, va decidir aprofundir en el món de la micogastronomia. Així, si bé l’esclatasang i la gírgola són els més populars entre els menorquins, hi ha moltes altres espècies comestibles, salvatges i cultivats, que per la seva textura i propietats, són considerades superiors, com el Pixacà, considerat un dels tresors, molt abundant i que cru és excel·lent. És necessari augmentar el coneixement en micologia per tal de poder gaudir de totes les espècies que ens ofereix la natura. Així, a Menorca podem trobar bolets que no es troben a Mallorca, com l’Amanita rubescens, que s’ha de menjar jove i cuit, ja que cru conté toxines hemolítiques. Per contra, a Menorca també hi abunda l’espècie Amanita Falloide, coneguda també com a bolet de la mort, el més tòxic del món, com el seu nom indica.
El bolet és un aliment pobre en greixos (un 98% del seu contingut és aigua), però difícil de digerir, ja que té un elevat contingut en minerals, per la qual cosa se’n recomana un consum moderat i millor al dinar que al sopar. A més, a causa del seu elevat contingut en glutamat de monosodi, un tipus de potenciador de sabor, es pot utilitzar com a condiment.
Cada espècie, en funció de les seves propietats (textura, olor, sabor, ...) requereix una tècnica de preelaboració, conservació i cocció diferents. Per regla general, no s’aprofita tot el bolet de la mateixa manera, perquè la textura de les seves parts és diferent. Així per exemple, si bé del Boletus aereus, conegut més bé com a Pixacà negre, d’elevat valor culinari, podem fer un carpaccio de bolets amb el seu capell, la part del peu l’haurem d’utilitzar però per secar o per fer una sopa perquè és molt coriàcia. El mateix passa amb les tècniques de tall, que han de ser diferents segon les característiques morfològiques de cada bolet, com per exemple, els Picornells, que mai no s’han de tallar amb el ganivet, per la seva elevada fragilitat.
Amb tot, cal tenir present a l’hora de cuinar qualsevol bolet que aquest ha de ser protagonista i no utilitzar altres aliments que amaguin el sabor d’aquests (com per exemple, un brou fosc, de peix o de carn), ja que s’ha d’aprofitar el sabor propi dels bolets. Així, cercam untuositat en el paladar, per tal que no interfereixi res en el gust del bolet. La bona cuina micològica es basa en la senzillesa.
Finalment, cal anar a cercar bolets amb un cistell, perquè així, a més de collir, també sembrarem. Bon profit!

Si voleu saber més sobre el tema, podeu consultar: PINYA I FLORIT, ANTONI. Cocinando con setas en Mallorca. Diari de Mallorca.

Sara Monserrat, assessora de formació professional

Mongetes blanques estofades amb esclatasangs

Ingredients per a quatre comensals:
400 grams de mongetes blanques cuites
300 grams de pebrassos o esclatasangs nets
1 ceba grossa tallada a bocins petits
2 grans d’all tallats a bocins petits
200 grams de tomàtiga pelada i capolada, pot ser de ramellet
40 grams de sobrassada de Mallorca o sobrassada de Menorca també admet carn i xuia tallada a bocins
1 decilitre d’oli d’oliva verge
1 fulla de llorer
sal i pebre blanc mòlt
½ cullerada de julivert capolat ben fi

Elaboració.
Tallau els esclatasangs a grells.
Ofegau la ceba i l’all dins una casserola amb l’oli d’oliva.
Afegim la tomàtiga i la fulla de llorer una vegada ofegada la ceba.
Assaonau amb una mica de sal i pebre blanc mòlt.
Afegim els esclatasangs tallats i la sobrassada i deixeu-ho coure uns minuts.
Abocau les mongetes cuites, el julivert i el brou i deixeu-ho coure uns minuts més abans de menjar-les.
Retirau la cassola del foc i deixeu-ho reposar uns minuts abans de menjar-les.

Recepta d’Antoni Pinya, cuiner especialista en micogastronomia

Les competències bàsiques. Presentació d'experiències

2008-10-19T19:24:00.001+02:00

El cap de setmana del set i vuit de novembre, i en col·laboració amb el MRPM, celebrarem unes Jornades sobre experiències a centres i en algunes àrees al voltant de les competències bàsiques.
L’entrada en vigor dels nous currículums i la falta d’informació i/o el desconeixement han originat una forta demanda de formació vers aquest nou plantejament. És per això que el nostre principal objectiu és donar a conèixer altres pràctiques que es porten a terme a centres de primària i secundària amb la idea de què els assistents puguin comparar i comprovar com als nostres centres ja es fan coses aprofitables, que no partim de zero, i alhora propiciar processos de reflexió als claustres.
Som davant d’un repte emocionant, que durà millores a les aules, però que implicarà canvis en la nostra forma d’ensenyar, en la forma d’entendre l’aprenentatge, en l’organització dels temps i espais escolars..., de moment no tenim moltes respostes, però ens conformaríem amb suscitar uns quants interrogants.

Començarem divendres amb una conferència, “Els dissenys per competències”, a càrrec de n’Elena Cano, del Departament de Didàctica i organització educativa de la Universitat de Barcelona. Desprès el professorat de primària i de secundària podrà assistir a comunicacions adreçades a cada etapa. Així el mateix divendres, na Maite Sbert, mestra de primària a Es Pont, aportarà la seva pràctica “Competències i la vida a l’escola” i en Josep Maria Esteve Gibert, del centre integrat Jacint Verdaguer de Sant Sadurní d’Anoia, premi Catalunya d’Educació 2008, ho farà sobre “La societat del coneixement: un repte que no té marxa enrere”.

Dissabte matí escoltarem quatre experiències més, dues de Secundària: na Maria de Mar Rigo, de l’IES Santanyi i que ja va participar a la taula rodona de les jornades sobre els currículums al setembre, sota el títol “Un tast d’una experiència d’aula” ens parlarà de la seva feina diària i na Josefina Quintana i Rosario Castiñeira, de l’IES Celestí Bellera sobre “El treball cooperatiu en una experiència interdisciplinar de Matemàtiques i Ciències al primer cicle d’ESO”

Pel que fa a les de primària, Àngel Plou del CEIP Banús aportarà el seu treball “Un procés d’avaluació interna en la gestió curricular de la competència bàsica. Resolució de problemes” i na Núria Borràs del CEIP Ribera de Ribes “Una proposta d’actuació en l’ús de les competències.”

Creiem que les intervencions seran prou interessants i que ens donaran llum sobre què significa treballar i avaluar les competències bàsiques. Esteu convidats a assistir i participar.

Jugar a ser...

2008-10-18T18:37:00.002+02:00

“El contexto del juego simbólico es privilegiado para “ensayar” equivocaciones; hacer reales los sueños o deseos; expresar las impotencias y las rabias acumuladas; reírse de los propios temores; plantar cara a las vergüenzas; satirizar con las tristezas y descontrolarse con las alegrías”.
PALOU, S. (2004): Sentir i crecer. El crecimiento emocional en la infancia.

Crec que a l’escola tenim algunes contradiccions entre el discurs teòric i el quefer diari. Em demano perquè escatimem, a vegades, el temps de joc lliure als infants si és ben sabut que és a través dels contextos de joc que l’infant aprèn més. Però què hi aprèn? Quin valor té per nosaltres allò que hi aprèn?

Hi aprèn a conèixer-se, a relacionar-se amb els altres, a relacionar-se amb els objectes i, a més, hi construeix complexes històries de vida i de coneixement. Hi aprèn a utilitzar les habilitats comunicatives de què disposa amb una finalitat concreta, amb una intenció pròpia, d’acord amb el que li interessa aconseguir. Diria que a més, es posa reptes, i que utilitza les seves capacitats per resoldre situacions realment significatives.

I també em demano, si és que allò a què donem realment importància a l’escola es pot aprendre, només, fent un treball estandaritzat, dirigit, pautat, descontextualitzat, etc. i malentès amb el sobrenom de “currículum”.

L’escola necessita reinventar-se, i aquesta ha de crear noves expectatives educatives a la família i a la societat. Els mestres hauríem de voler entendre i acceptar l’infant (i la seva família) a tal i com és, sense jutjar-lo per allò que fa o no fa, per allò que aprèn o no aprèn. Qui és tal o qual alumne/a? Quina relació íntima hi tenim? Quin compromís ens atreu a continuar immersos en el dia a dia de l’escola infantil amb aquells infants i les seves famílies?

El joc és una estratègia d’aprenentatge però també és una estratègia educativa que, si es dóna dins un context de llibertat, de responsabilitat i de convivència entre els infants i els adults, és de màxima efectivitat i eficàcia educativa.

Infants i adults aprenem a ser. Aprenem a créixer, aprenem a viure la vida i la relació amb els altres de manera positiva, de manera compromesa, de manera crítica, i sobretot, de manera creativa.

Cal retornar, urgentment, els drets a la infància. El seu temps, l’espai, la companyia i la tranquil·litat que aquell infant necessita per entendre com funciona aquest món, per entendre-nos-hi i ser-ne partícip amb totes les conseqüències de quelcom que assumeix un gran repte dia a dia.

Cris Moll. Assessora d'Educació infantil.

Trobades pedagògiques: La literatura que ens nodreix

2008-09-30T19:16:00.006+02:00

Diuen que un home es tornaria boig si no pogués somiar a la nit. De la mateixa manera, si a un nen no se li permet entrar a l’imaginari no arribarà mai a entendre la realitat. La necessitat de contes d’un nen és tan fonamental com la necessitat de menjar, i es manifesta igual que la gana.

Aquest fragment extret del llibre M’agrada llegir de Joan Portell i altres, editat per Ara Llibres S.L., és el que inspira el títol de la convocatòria de les trobades pedagògiques d’educació infantil: La literatura que ens nodreix; aquesta activitat ens convida a reflexionar sobre el valor de contar contes als més petits i a practicar l’art de la narració oral a partir d’experiències en directe.

Gràcies a la col·laboració de la Xarxa de biblioteques municipals de Menorca, aquest curs podrem aprofundir en la nostra formació en contextos reals abeurats de llibres. Les biblioteques són llocs on es respira literatura per tots els cantons i on es pot viure des d’edats ben primerenques un contacte significatiu amb els llibres. És així com tenim la intenció d’aprendre uns dels altres: fullejant, escoltant, observant, conversant i gaudint d’un dels petits grans plaers de la vida: la lectura.

Assumpta Carreras. Assessora d'infantil 0-3

Inici de curs

2008-09-30T19:11:00.003+02:00

Ja ha passat un mes des de l’inici del curs i teníem el bloc una mica oblidat. Ha estat un començament mogut, però tornarem a posar fill a l’agulla i acudirem regularment a la cita amb el professorat que ens llegeix.

La primera novetat afecta a l’espai que empra el CEP a Ciutadella, finalment sembla que l’edifici actual anirà properament en terra i que s’iniciaran les obres tant temps ajornades. Ja hem fet el trasllat i, provisionalment, els companys de l’IES Maria Àngels Cardona ens han donat allotjament i han habilitat una aula pels assessors i una altra per a les activitats del capvespre; ens han acollit molt bé i els estem molt agraïts. Mentre duri aquesta situació, us atendrem al Cardona i intentarem mantenir les activitats ja sigui al mateix IES o al Quadrado.

El desplegament normatiu i curricular de la LOE impregna bona part del nostre programa d’activitats anual i, sense dubte, influirà en les demandes que es faran des dels centres, ja sigui com a seminaris o com a projectes d’innovació pedagògica. És per això que les noves assignatures, les competències bàsiques, l’atenció a la diversitat o l’aprenentatge de l’anglès són els continguts que tindran una major oferta.
També les directrius d’un nou Pla quadriennal de formació ens obriran a noves modalitats i donaran resposta a moltes de les necessitats detectades en el procés obert el curs passat.

Hem estrenat el domini www.cepdemenorca.cat i una plataforma Moodle pròpia, per la qual cosa confiem en superar els mal de caps que aquest entorn virtual ens ocasionava amb freqüència. Recordeu que a la pàgina web anterior o a http://cprmenorca.caib.es trobareu el programa anual i altres tipus de documents, també en aquest lloc trobareu les convocatòries i les eines pel procés d’inscripció on-line, que teniu ja assolit.

De moment, no em cal més que animar-vos a participar a les activitats convocades i dessitjar a tot el professorat un curs ple de feina, de preguntes i bona formació.

Trobada de Seminaris de Matemàtiques

2008-06-21T19:11:00.007+02:00

Els passats dies 30 i 31 de maig va tenir lloc a Ciutadella la IX Trobada de Seminaris de Matemàtiques del CEP. En aquesta ocasió van comptar amb la participació de cinc escoles on hi ha mestres que participen en el seminari o tot el claustre realitza una activitat de formació relacionada amb les Matemàtiques i els projectes d’aula. Enguany van intervenir dues mestres del Seminari de Matemàtiques d’Eivissa, que van enriquir amb la seva aportació la de les escoles de la nostra illa.

La Trobada s’inicià amb una conferència a càrrec d’en Carlos Gallego, qui dirigeix des de fa anys els seminaris, i que va tractar sobre “Competències Matemàtiques”. Després i durant tota la trobada va acompanyar als/les mestres participants en l’anàlisi i reflexió sobre les experiències presentades:

“El fons de la mar” Rafaela Pons Adrián, 2n EP del CEIP Margalida Florit (Ciutadella).
“Rafa vol comprar aquest BMW", “La capsa per al roscó de Reis” Ana Ibiza Peiró, alumnes de Garantia Social de l’IES Xarc (Sta. Eulària, Eivissa)
“Estels, teatre i els alls!” Núria Cardona, 2n i 3r EP del CEIP Es Vedrà (Eivissa)
"Ampliar i reduir: descobrim les escales” Margalida Vidal Palliser Tercer cicle EP del CP Tramuntana (Maó)
“Xishun” Silvia Martínez Roca i Marta Orfila Moll, 1rA EP del CP Sant Lluís

En totes les experiències queda patent que “les pràctiques matemàtiques medien com si fossin signes en l’activitat de comprendre el món i els altres i que la classe es converteix en una comunitat en tant s’implica en una activitat comú”. En aquests aspectes els projectes d’aula presentats destaquen perquè aconsegueixen que “els alumnes visquin en el món de les coses que han d’aprendre” (Carlos Gallego).

També es va poder veure de prop el treball dels alumnes ja que la trobada va tenir lloc al CEIP Margalida Florit i els passadissos i les aules són una font inestimable per l’anàlisi dels aprenentatges que se’n fan.
Els assistents van participar també amb les seves preguntes i comentaris, establint-se un ambient d’escolta i d’interès sobre el que fan els docents a les aules: el com i el per què.

Lys Aldea. Assessoria de Primària.

Curs de TDAH

2008-06-17T10:53:00.007+02:00

Durant el tercer trimestre s’ha realitzat un curs sobre TDAH (transtorn per dèficit d’atenció amb hiperactivitat), aquesta vegada adreçat a educació infantil i primària. En realitat el diagnòstic no se sol fer efectiu fins al voltant dels set anys, però del curs van sortir amb indicadors envers la detecció i intervenció amb l’alumnat susceptible de presentar aquest trastorn a l’etapa d’educació infantil; així, podrem aconseguir un millor pronòstic, treballant des de la prevenció i amb la família amb pautes, paraules i objectius comuns, i per donar a l’entorn del fillet estructura, coherència i sentit.
Aquesta formació sorgia d’una demanda al procés de detecció de necessitats formatives, per tant des de la formació permanent, era necessari incidir en la resposta educativa d’aquest grup d’alumnes, els quals s’inclouen a la LOE com a alumnat amb necessitats específiques de suport educatiu (NESE).

Hem treballat amb la fundació ADANA, organisme reconegut per una llarga trajectòria de treball. La formació ha esdevingut un espai per l’actualització on compartir:
1- Un marc teòric que aporta actualització científica i didàctica. Coneixement del trastorn i dificultats d’aprenentatge associades: en la organització/planificació (implicacions d’espai i temps), retenció (memòria de treball), etc., afectant així a activitats tan comunes com ara la resolució de problemes o l’estructuració de textos.
2- Dinàmiques per a la presa de consciència per part del professorat del que implica el trastorn. Es van agrair les propostes de la ponent, Isabel Sánchez, per ajudar-nos a vivenciar i posar-nos “a la pell de l’alumne/a”, per així entendre millor quin és el funcionament dels distractors durant les activitats d’aula.
3- Reflexió i aportació d’estratègies d’aula, a partir d’un concepte d’atenció a la diversitat comú que englobi estratègies d’actuació inclusives dins l’aula ordinària: els rols, els processos i les eines que són efectives per actuar. El món és divers i hem d’aprendre i créixer en un món divers. És així com el que ens funciona amb el/la TDAH pot ser molt bo per la resta i a l’inrevés.
Hem de partir del reconeixement de tots els nostres alumnes i coneixement de l’especificitat de les seves necessitats, d’expectatives clares i realitzables en un ambient de feedback positiu basat en fites aconseguides. Demanar-li allò que sabem que podrà fer, amb una pedagogia de l’èxit basada en el reconeixement.
Una frase a tenir present d’Ana Miranda, experta en TDAH de la Universitat de València:
Són divertits, creatius, sorprenents, originals… innocents. La diferència també pot ser atractiva.

Als mestres que van assistir al curs: Moltes gràcies per la implicació i participació durant el desenvolupament de l’activitat.
Per tal de donar més resposta en aquesta necessitat formativa, el proper curs s’oferirà la formació en TDAH per a ESO.

Margarita Cuerva Hermoso
Assessora d’atenció a la diversitat

Els camins escolars de Maó

2008-05-20T12:18:00.003+02:00

Ara fa dos anys que vam començar a treballar en el tema de la mobilitat sostenible al CEP de Menorca. Amb el suport de la Plataforma per a una Mobilitat Alternativa que just s’havia format vam donar les primeres passes, establint contactes amb la Regidoria d’Educació de Maó i altres organismes externs que havien treballat en temes de mobilitat amb la intenció de posar en marxa un projecte similar al de Segovia, “De mi escuela para mi ciudad”.

Amb això, la plataforma havia elaborat un Decàleg de la Mobilitat Alternativa al qual es van adherir tots els claustres i APIMAS dels centres educatius de Maó, així com altres entitats i persones, decàleg que es va incloure en els Suggeriments de la Plataforma al procés de revisió de l’Avanç del PGOU de Maó.

Des de l’Ajuntament es va acordar donar suport a aquest projecte elaborat pel CEP (“Petits estudiants, grans ciutadans”) que posa en relació la ciutat amb l’escola i del qual la mobilitat n’és la primera fase. Així es va començar fent un curs sobre Mobilitat sostenible adreçat a tot el professorat de Menorca que va ser impartit per Maria Sintes i Pilar Monterrubio, tècniques en Educació ambiental del CENEAM i Mercedes Rubio responsable del programa de l’Ajuntament de Segovia. Tots i totes les participants del curs van elaborar propostes d’aplicació interessants i diverses per posar en marxa als seus centres educatius, però realment no es van dur a terme per dificultats organitzatives, donat el moment del curs en què ens trobàvem. Només els dos instituts Pasqual Calbó i Cap de Llevant, que ja treballaven el tema de la mobilitat amb el seu projecte específic, van seguir fent feina sobre el tema i alguna escola, com Mare de Déu del Carme, va començar fent enquestes sobre hàbits de mobilitat al professorat i a les famílies. Val a dir que des de dalt la Sala tampoc van fer gaire cosa més amb l’excusa de l’acabament de legislatura.

Un cop passades les eleccions municipals ara fa un any, es van continuar els contactes entre el CEP i les regidories d’ Educació i Mobilitat per tal de donar un impuls més fort i seriós al tema, centrant-nos en el disseny de camins escolars segurs. Per part del CEP es va convocar un Seminari de Mobilitat sostenible, al qual hi participa professorat de tots els nivells educatius de centres públics i concertats, així com alguns membres de les APIMAS, UNICEF i el GOB com a convidats. La Federació d’ Escoles Infantils també hi col·labora.

L’objectiu principal d’aquest seminari és l’intercanvi d’experiències, idees i recerca d’estratègies per treballar els temes de mobilitat als centres educatius. Enguany es va concretar en l’organització i la planificació per començar a fer realitat els camins escolars segurs. Gràcies a la col·laboració entre l’Ajuntament i el CEP vam poder realitzar una nova activitat de formació dins el seminari, que va ser impartida per Isabel Prieto, tècnica responsable dels camins escolars de l’Ajuntament de Donostia - San Sebastián. Gràcies a la seva gestió, la Diputació de Gipuzkoa va enviar al CEP 25 exemplars de la unitat didàctica sobre Mobilitat sostenible, editada en versió digital i en paper i que es va repartir per tots els centre participants i altres centres de Menorca. Tanmateix, des del començament, es va tenir clar que era absolutament necessari que l’Ajuntament acceptés el compromís de prendre iniciatives relatives als espais físics de la ciutat, fent canvis estructurals en el disseny de carrers, de cara als escolars i a altres vianants, persones amb dificultats de mobilitat, ciclistes, etc. La regidoria de Mobilitat ho va apuntar a la seva agenda i sembla que ja han contractat un assessor per posar-ho en marxa.

I xano-xano, els diferents centres han anat fent la seva feina: enquestes a les famílies i al professorat, buidatge i conclusions sobre les enquestes, recollida d’informació sobre punts negres propers als centres, treball sobre el plànol de Maó amb els pares dels més petits i els alumnes a partir de 3r de primària, activitats a les aules d’infantil, jornades culturals de Mobilitat a La Salle, activitats d’anàlisi de la ciutat amb alumnes d’ ESO, etc.

Durant aquest curs el seminari s’ha reunit diverses vegades al CEP i també a l’ Ajuntament. Es va fer la proposta de realitzar unes jornades al mes de maig dedicades al tema de la mobilitat i dels camins escolars, cosa que tots vam considerar una bona idea. Per aconseguir els objectius del seminari és necessari sortir fora dels centres, primer per analitzar la realitat i segon per mostrar a la comunitat educativa i als ciutadans i ciutadanes de Maó que hi ha alternatives més sanes, sostenibles i de més qualitat ambiental que el model de ciutat que tenim actualment. Així es va programar fer “L’Escola al Carrer” el 7 de maig amb tallers i experiències sobre el tema i els dos dies següents, 8 i 9 de maig, anar a escola a peu tots junts. L’organització d’aquests esdeveniments ha suposat molta feina tant per a l’Ajuntament com per als centres educatius (amb participació activa de les APIMAS) treballant amb estreta col·laboració, col·laboració indispensable, ja que ni un ni l’altre per separat ho podrien dur a terme.

Els resultats són aquests: el dia 7 de maig a l’ Esplanada de Maó, els alumnes de 3r del CP Mare de Déu de Gràcia, amb Joan Uris com a narrador, escenificaven el conte EN MIQUELÓ, L’ERICÓ I EL SEU INVENT DIFERENT, un autobús per anar tots junts a escola i d’excursió.

Al taller MIRA’M AMB ATENCIÓ del C.C. Sant Josep es fabricaven uns capellets de cartolina amb senyals de trànsit dibuixades i pintades pels participants.

El CP Mateu Fontirroig va presentar el taller CONSTRUEIX LA TEVA CIUTAT, en el qual a partir d’una maqueta sobre una ciutat imaginària, els infants podien elaborar la seva pròpia ciutat, disposant de senyals, mobiliari urbà, vianants, cotxes, vies de circulació, passos de vianants, etc., tenint em compte criteris de mobilitat sostenible.

L’EI Es Busquerets mostrava en uns panells el treball realitzat al centre: el disseny dels CAMINS ESCOLARS emprats per les famílies, les sortides al carrer amb els fillets...

Al CP Antoni Joan havien dissenyat i elaborat un joc de taula, PEUEJA PER MAÓ, sobre la ciutat, els seus carrers, les escoles i altres edificis singulars, feien preguntes tipus trivial o monopoly.

El CP Sa Graduada va muntar el taller-consultori VINE A DESCOBRIR LA TEVA SALUT, on es feien diverses proves mèdiques (capacitat pulmonar, pulsacions, pes ideal, càlcul de calories, hàbits contaminació) i es donava un certificat.

La Salle de Maó va organitzar el taller PASSA I DEIXA PASSAR, un circuit per experimentar de diferents maneres i les dificultats que moltes persones tenen per circular per les voravies o travessar els carrers: gent amb cadires de rodes, amb cotxets de fillets, amb carrets de compra... Després els al·lots i al·lotes havien de contestar un qüestionari en relació a les dificultats que havien trobat.

L’IES Pasqual Calbó va mostrar diverses activitats que han realitzat o posat en marxa al seu centre al llarg de l’any, entre elles el BICICALBÓ, un servei de lloguer de bicicletes per als alumnes. Potser l’atracció més grossa va ser el TRICICLE SOLAR, un artefacte que sembla sortit de la pel·lícula Matrix construït amb elements reciclats i mogut per energia solar. Ha estat dissenyat i construït per Miquel Taltavull, un alumne del C.F. de Mecanitzat del Pasqual Calbó; per poder fer una volteta amb el tricicle hi havia una ruleta on es feien tirades i contestaven unes preguntes per obtenir una col·lecció de cromos “JO ESTIM LA BICI” que s’havien de completar per poder pujar.

Hi havia més coses: la carpa d’ UNICEF que tractava el tema de l’escolarització i les dificultats per accedir a l’escola als països en desenvolupament, el circuit d’educació vial en bici... A més a més, tots els materials elaborats als centres, alguns amb participació de les APIMAS, s’han experimentat abans de la jornada i se segueixen emprant després dia a dia amb els diversos grups que no han pogut assistir a l’Escola al Carrer.
Per una altra banda, el CEPA Joan Mir i Mir de Maó ha participat a les jornades del 8 i 9 de maig amb una activitat anomenada “BICIA’T” adequada a les seves circumstàncies. Es van llogar unes bicis que els alumnes empraven per anar a casa seva i tornar, quantificant el temps emprat en el trajecte realitzat que després dibuixaven i assenyalaven en un plànol de la ciutat. Altres alumnes han fet el mateix a peu o en cotxe en altres plànols i amb totes les dades es dibuixaran les isocrones de cada mitjà de transport, línies que uneixen punts des d’on s’ha tardat el mateix temps per arribar a l’escola, que poden ser útils per al disseny de sendes de vianants o de ciclistes
L’altra proposta del seminari per conscienciar les famílies, els mestres, els ciutadans i l’administració ha estat l’activitat d’Anar a peu a escola tots junts, que normalment es realitza al setembre i octubre a tot el món (www.walktoschool.org). El mal temps de divendres ho va xafar un poc, però la jornada de dijous va ser molt important perquè va ser la primera vegada que es va fer a Maó i encara que no hi van participar totes les escoles ni tots els membres de cada una, a qualque centre (Mare de Déu del Carme) van arribar a ser 200 fillets i filletes, acompanyats pels seus pares o mares i professorat. Així, s’ha romput el gel sobre aquest tema.

Per a nosaltres està clar que la cosa no acaba aquí, sinó que comença aquí. Fer aquesta prova ha posat en evidència les dificultats d’anar a peu a escola dia a dia i, per tant, implica que l’Ajuntament ha de realitzar canvis importants en l’espai físic per afavorir-la. És important i necessari persuadir les persones més escèptiques o menys predisposades a canviar els seus hàbits amb accions reals i concretes per part de l’administració. No basta sortir a la foto el dia de la mobilitat sostenible.
La coincidència d’aquestes activitats que s’han fet a Maó amb el trasllat de Sa Graduada entela el procés de disseny de camins escolars i realment no és gaire afortunada. Seria una llàstima perdre l’única escola de primària que hi ha al centre, amb el valor real i significat simbòlic que té; un centre en què ja hi ha bastants alumnes que poden gaudir de l’autonomia d’anar a peu a escola tots sols i que molts probablement perdran si aquest centre es trasllada. Potser s’haurien de replantejar coses.
És obvi que amb el que hem fet fins ara per la mobilitat sostenible no n’hi ha prou. S’ha de continuar fent feina des de tots els àmbits per construir una ciutat més humana i “caminable”. Des dels centres escolars i des del CEP estam disposats a seguir endavant. Però necessitam una empenteta per part de l’ Administració, com arranjar el punts negres entorn de les escoles, posar més aparcaments per bicis,...el més prest possible.

Begoña Oquiñena Smith
Assessora de l’àmbit científic-tecnològic del CEP de Menorca

Tricicle solar de l'IES Pasqual Calbó

“Escola intercultural i democràcia al segle XXI”

2008-05-15T12:09:00.001+02:00

L’última de les conferències del cicle “Educació, societat i convivència”, organitzat pel CEP de Menorca i duit a terme durant el segon i tercer trimestre, fou “Escola intercultural i democràcia al segle XXI” realitzada per Joan Buades (professor de Llengua catalana i literatura de l’IES Sant Agustí (Eivissa) i autor del Manual d’educació intercultural per a la secundària de les Illes Balears), conferència en la qual dissertà sobre el tema de l’educació intercultural i el món educatiu.
Joan Buades començà dient que el fet que hi hagi nouvinguts no pot significar que sigui un problema, ja que aquest és un tema totalment lligat a la democràcia i per això s’ha d’acceptar la diversitat, donat que mai tothom tindrà la mateixa manera de parlar, pensar o viure. Així, els nouvinguts són ciutadans com nosaltres, però han de demanar permís per a tot; per aquest motiu, dins el món de l’ensenyament, cal promoure l’educació intercultural a partir de la creença que la integració és un procés adreçat tant a l’alumnat nouvingut com al general, amb una descoberta mútua i multidireccional, essent la base de la interculturalitat construir quelcom nou junts. Quant a això, la Declaració Universal de les Identitats Culturals de la UNESCO diu que les identitats culturals no s’han de descobrir, sinó que interactuen i s’han d’inventar des de la pluralitat i el respecte perquè constituïm una sola humanitat. Com diu Zydmund Bauman, “A hores d’ara tot es redueix a reinventar la humanitat”: tots segurament hi perdrem alguna cosa, però també en guanyarem d’altres.

Des del punt de vista educatiu, parlà de l’existència avui dia de dos enfocaments que tendeixen a combinar-se a l’hora d’acollir l’alumnat nouvingut: un model integrat en què l’alumnat nouvingut participa de seguida de la classe general (amb suport lingüístic o no) i un model separat en què l’alumnat nouvingut s’agrupa parcialment al marge de la classe dins o fora del propi centre i a altres hores participa de la classe general, sobretot a secundària. I tot amb diferents tipus de suport possibles (lingüístic (immersió/bilingüisme (llengua d’ensenyament-llengua d’origen)), adaptacions curriculars, ràtios d’alumnes més baixes o màxim d’alumnes per classe d’acolliment, programes contra l’absentisme escolar, finançament addicional, formació docent específica, etc.), però sempre tenint present la necessitat de reconèixer les cultures de la immigració en els currículums escolars, ja que la integració serà més fàcil si l’alumnat coneix bé la seva llengua, cultura i història d’origen; per tant, cal donar prestigi a les cultures dels nouvinguts per reconèixer la pluralitat que ens aporta.
Afegí, a més, que tenim un model europeu avançat d’integració, el de Finlàndia, totalment contraposat al que hi ha a Espanya, en què hi tenim un forat negre: per la manca d’un marc legislatiu avançat (sense cap pressupost d’acolliment i interculturalitat paral·lel), amb pegats continus i, sobretot, on hi manca tota una estratègia pedagògica inclusiva, de formació docent i de mitjans.
A partir d’aquí presentà tota una sèrie de propostes per a un model intercultural actiu per als centres educatius de les Balears, amb tres desafiaments principals: garantir la continuïtat de la cultura i la llengua pròpies com a eines d’identitat social general, promoure la igualtat d’oportunitats en una situació d’extrema polietnicitat i treballar l’enfocament intercultural amb tota la comunitat educativa i l’entorn social (immediat o llunyà); un model basat sobretot en la pràctica d’una cultura tolerant, la necessitat d’anar cap a formes de cooperació més igualitàries entre Nord i Sud i la necessitat de fer xarxa, generant una línia de renovació pedagògica compartida. I tot això per tal de promoure un canvi integral als centres mentre s’ajuda a crear comunitat: a ser algú, vivint junts...

Catalina Rigo, Assessora de Secundària

Va de Seminaris!

2008-05-09T19:02:00.001+02:00

El seminari dels mestres de música de primària ha tancat la seva activitat per aquest curs. Han elaborat un conte mitjançant el qual aproparan als seus alumnes al meravellós món del jazz i de la improvisació. El conte va acompanyat d’un grapat d’activitats seqüenciades per cicles, introduïdes per una audició (algunes amb suport visual) històrica. La feina ha estat interessant i fructífera.

El seminari, a més ha servit de lloc de trobada per aquests especialistes que, de vegades, es senten sols als seus centres per les característiques de l’àrea que imparteixen i el fet de ser, habitualment, els únics de la seva especialitat.

D’altra banda el seminari de Matemàtiques i el projecte col·lectiu a l’aula de Primària, que ha continuat durant tot el curs analitzant i profunditzant en la seva tasca pedagògica, es trobarà amb altres mestres participants en diferents activitats de formació relacionades amb les Matemàtiques des d’un enfocament cultural en unes Jornades que tindran lloc els dies 30 i 31 de maig. En aquestes jornades comptarem amb la valuosa presència d’en Carlos Gallego que dirigeix el seminari des de fa temps i de dues mestres del seminari de Matemàtiques d’Eivissa. Durant dos dies es compartiran experiències didàctiques dels diferents centres que hi participen.

El seminari com a element formador és molt potent: una eina d’aprenentatge entre iguals, on els mestres analitzen, comparen, comparteixen, comprenen, en una paraula, la seva feina educadora.

Lys Aldea. Assessoria de Primària

Els reptes a l'escola actual

2008-04-23T20:27:00.002+02:00

Dins el cicle de conferències organitzat pel CEP “Educació, societat i convivència”, dia 3 d’abril Jaume Sarramona, catedràtic emèrit de Pedagogia de la Universitat Autònoma de Barcelona, va dissertar sobre el tema “Els reptes de l’escola actual”.

Jaume Sarramona inicià la conferència plantejant el paper de l’escola a la societat actual. L’exclusivitat de la institució escolar està en què avui és l’únic lloc on coincideixen tots els ciutadans i és l’únic lloc on s’aprèn a ser ciutadà.

I com es pot formar ciutadans si no coneixem a fons quina és la realitat social que ens envolta?
Així va fer referència a alguns trets bàsics que defineixen la nostra realitat social, cinc àmbits amb la conseqüent reflexió educativa:

- L’existència de multitud i diversitat de fonts d’informació
Fa temps, però no tant, l’escola era l’única font d’informació, però avui hi ha mecanismes que poden ser més efectius que l’escola; tenim gran quantitat de fonts d’informació que canvien constantment i amb una quantitat molt diversa d’institucions que actuen sobre els ciutadans, però, malgrat això, aquest fet no invalida el paper de l’escola, ja que és un dels pocs llocs on les informacions i els aprenentatges estan organitzats, sistematitzats, graduats i adaptats a les necessitats de cadascú. Per aquest motiu, enlloc d’intentar competir-hi, ens hem de sumar al moviment de les competències bàsiques, moviment que implica seleccionar allò que és fonamental, que dóna significació a futurs aprenentatges, donat el fet que la societat de la informació no és el mateix que la societat del coneixement. El que cal avui són eines i capacitats per obtenir i processar la informació de fonts diverses, saber valorar-la i jutjar-la.

- El canvi i desenvolupament tecnològic
L’avenç tecnològic implica que l’escola no en pot viure al marge. L’escola s’ha tecnificat poquíssim i és un dels llocs que menys ha variat al llarg dels anys (una persona del s.XIX no s’hi trobaria estranya, no tan sols en l’aspecte físic, sinó en el que es fa dins).
Estem en un món tecnificat, la tecnificació és la vida quotidiana i per aquest fet l’escola no en pot viure al marge i hem de preparar els nostres alumnes per tal que puguin arribar a ser ciutadans hàbils per afrontar la realitat actual.

- La creixent exigència de qualitat en els serveis socials
L’escola sempre ha estat un organisme que durant molt de temps no se l’ha qüestionat i se l’ha respectat, sobretot per la manca de cultura dels ciutadans, però avui, amb l’augment de la cultura, el ciutadà està format i és un ciutadà exigent, cosa que fa que de cada vegada es qüestiona més la feina de qualsevol professional.
Fa molt poc que es parla de qualitat en educació; ara es competeix. Però, com? Es competeix essent competent, oferint qualitat. Qualsevol professional justifica les seves actuacions amb arguments científics, tècnics i experiencials, per això nosaltres hem d’estar preparats, hem d’actualitzar-nos constantment. Si volem millorar, tenir més qualitat, els docents hem de tenir més capacitat d’autocrítica, exigint el que correspongui, però també a nosaltres mateixos. La terminologia econòmica (indicadors de qualitat, acreditació, avaluació, diagnòstic) de cada vegada més l’haurem de tenir present a l’escola i ens ha de servir per millorar; l’escola no és una empresa, però sí que segueix els mecanismes del món empresarial, com són els indicadors de qualitat (qualitat vol dir coherència entre el que l’escola ofereix i la societat demana). I ho hem d’agafar amb el sentit de fer alumnes competents, no competitius.

- La convivència en un mateix context de diverses concepcions del món i de la vida
La diversitat característica del món d’avui és el repte més difícil d’assolir: l’escola sempre ha tingut un model d’educació reforçat a casa, al carrer..., però ara fins i tot dins la mateixa escola no tothom està d’acord amb el que està bé o no. Partint del fet d’educar en un món de concepcions diferents, hem de cercar punts en comú, de consens, allò que ens uneix (que és més del que ens separa). Allò que ens uneix ens permetrà seguir vivint, ja que el pluralisme és possible. De vegades hauríem de renunciar a alguna opinió personal per arribar al consens, fent un debat; debat que s’hauria de fer a tots els centres per tal d’obrir i no excloure, per tal de buscar la convivència i el respecte mutu, ja que actualment adoctrinant és impossible. L’educació intercultural és impossible, perquè no es poden tractar totes les cultures en un mateix nivell, però sí la multiculturalitat.

- La pèrdua de valors tradicionals.
Pel camí del desenvolupament econòmic i social hem perdut coses i ara ens adonam que no hauríem d’haver perdut, com és la cultura de l’esforç: abans les coses costaven i ens hem de moure per poder recuperar aquest valor, amb la col·laboració de tota la comunitat educativa, que no s’ha d’entendre com un càstig perquè la vida és molt dura i es pot justificar en què qui hi està preparat i format, estarà preparat per afrontar-se a qualsevol cosa. Hem deixat també el valor del respecte a les persones grans, el valor de els coses petites, al marge del valor econòmic, el valor d’ajut mutu i col·laboració, entre aquests el de la família unida: la família ha estat el gran reducte en les situacions difícils i ara en molts de casos ni existeix.

El moviment de l’Escola Nova (principis del s. XX) va sorgir en una societat en què l’infant estava mal atès i l’escola era l’únic lloc on l’infant era feliç, però ara això ha canviat: l’escola és l’únic lloc on se li diu no, on l’infant ha d’escoltar, on ha de respectar el seu entorn, els companys, on s’ha d’esforçar, a la qual cosa la família sovint ja hi ha renunciat i també la societat en general.

Eines per treballar la veu a l'educació infantil i primària

2008-04-10T12:34:00.007+02:00

Els dies 4 i 5 d’abril començà aquest curs per especialistes de música i mestres d’audició i llenguatge. Les dues primeres sessions, impartides per Francesc Pascua (logopeda, músic i cantaire) es van dedicar a l’educació de la respiració i de la tècnica Voice-craft. Aquesta tècnica treballa l’emissió correcta de la veu començant per la postura corporal, amb pràctiques de retracció i constricció de la laringe, utilització dels ressonadors, la nasalitat, el “twang” i “l’ancoratge”. També va haver un apartat sobre la fisiologia i les disfuncions de la veu.

Les properes sessions seran a càrrec de na Dàmaris Gelabert, compositora, cantaire i musicoterapeuta, professora de la Facultat de Psicologia i Ciències de l’Educació de Blanquerna.

Per veure un vídeo, feu clic aquí

Lys Aldea

Conclusions del curs de CLIL amb Tom Morton els dies 2, 3 i 4 d’abril

2008-04-10T12:20:00.002+02:00

-CLIL és “qualsevol activitat on la llengua estrangera és utilitzada com a eina per aprendre una àrea no lingüística en les que tant la llengua com el contingut tenen un paper de nexe”, diu D. Marsh.

-CLIL no és, segons diu Do Coyle:
Aprendre més llengua per la porta de darrere.
Ensenyar el que els alumnes ja saben, però fer-ho de manera diferent.
Ensenyar el que els alumnes han de saber, però canviant la llengua d’instrucció.
CLIL és un corrent nou, però no durarà.
L’objectiu de CLIL és fer alumnes bilingües en el sentit tradicional.
CLIL és elitista, només per els més hàbils.
Fer CLIL significa comprar mestres de parla anglesa.

Ensenyar i aprendre CLIL requereix diferents papers de la llengua:
-Llengua a aprendre (vocabulari, estructures gramaticals, tipus de text).
-Llengua per aprendre (la llengua que els ensenyants necessiten per participar a les activitats de la classe).
-Llengua mentre s’aprèn (estendre la llengua d’aprenentatge mentre es fan activitats).

- Brick and Mortar language:
Brick: paraules i expressions específiques del contingut (terminologia).
Mortar: Paraules més acadèmiques i expressions per ajuntar continguts (pega).

Què és scaffolding (bastida)?
L’assistència temporal mitjançant la qual el mestre ajuda un aprenent a saber com fer alguna activitat, per tal que l’aprenent sigui capaç més endavant de completar una feina similar en solitari.
Hi ha tres nivells de fer bastida:
Macro: planificar un curs, una unitat didàctica, un projecte…, durant un període llarg.
Meso: planificar els passos d’una activitat en concret o activitat.
Micro: interaccionar moment a moment a la classe.

Planificar lliçons de CLIL:
Planificar lliçons de CLIL requereix un enfocament diferent de les àrees de contingut curricular i de les d’ensenyament de les àrees de llengües estrangeres, segons Do Coyle.
L’apropament de les 4 C per planificar l’ensenyament en CLIL:
C= Contingut. C= Nivell cognitiu. C= Comunicació. C= Cultura/ Ciutadania.

Planificar activitats de parla a la classe de CLIL:
-Temps per parlar: significa donar temps i moltes oportunitats per parlar a la classe.
-Una raó per parlar: triar i estructurar activitats que facin parlar una activitat significativa, activitats en què els estudiants senten una necessitat de parlar, no poden fer més que parlar.
-Llenguatge per parlar significa donar als ensenyants el llenguatge acadèmic que ells necessiten per participar a discussions útils a la classe (llengua d’aprenentatge).

Desenvolupar la lecto-escriptura a la classe de CLIL:
Activitat abans, mentre i després de llegir.
Abans:
- Posar a prova els coneixements previs sobre el tema.
Mentre:
- Contestar un qüestionari sobre el contingut del text.
- Llegir més amb detall el text i omplir una taula amb informació sobre el text.
Després:
- Practicar el format de preguntes i escriure-les a la pissarra.
- Emprar la taula per comprovar la comprensió lectora.

Escriure a la classe de CLIL:
- Escriure un resum on es destaquin les característiques més importants.
- Fer una explicació.
- Cercar informació i escriure un informe.
Per poder escriure una explicació els alumnes han de saber què és i quina estructura té i quines estructures conté.

Com emprar les noves tecnologies a la classe de CLIL:
-Emprar el power-point:
Estructura de la lliçó: Introducció. Activitats principals. Posada en comú
-L’ús de multimèdia (fotos, àudio, text i gràfics) pot servir per demostrar l’aprenentatge de molts conceptes a través de diferents àrees d’aprenentatge. També pot servir per avaluar la feina feta. Una explicació oral dóna una evidència més rica que qualsevol forma escrita. És un eina més complexa però de treballar i presentar per als alumnes.

Emprar Internet a la classe de CLIL:
- Emprar recursos ja existents (exercici interactius, webquests, planificacions d’aula).
- Emprar planes web per cercar informació.
Com avaluar-les: fiabilitat (qui l’ha fet, és de fiar, actualització científica, contingut (adequat al nivell dels alumnes, atractiva i fàcil de navegar, enllaços, i estructura visual), funcionalitat (funciona bé, enllaços operatius, tecnologies alternatives, sons, vídeos, animacions).
- Emprar Internet com a font per elaborar els teus propis recursos (imatges, textos, sons i vídeos).
-Emprar Internet en una sola lliçó: WWW
Warmer: escalfament.
Web: xarxa.
What next: què més.

Projectes basats en planes web:
- Triar un tema: gent famosa, un fet o un assumpte.
- Deixar clara l’activitat: quina informació hauran de cercar (biografia, fets, fotos i opinions).
- Trobar recursos: quines pàgines hauran de visitar; contenen la informació necessària i del nivell adequat.
- Decidir el producte final: quin és el producte final que han de fer (per exemple fer un pòster, una presentació o fer un debat).

Emprar hot-potatoes en CLIL:
- Emparellar-ordenar.
- Qüestionari respostes curtes.
- Frases desordenades.
- Mots encreuats.
- Respostes múltiples.
- Omplir buits.

Bibliografia recomanada especialment:
Dudeney, G. and Hockly, N. How to teach with technology. Longman, 2007.
Teeler,D. and Gray,P. How to Use the Internet in the ELT.Longman 2000.
Jeff Zwiers. Building Academic Language: Essential Practices for Content Classrooms. Jossey- Bass Publishers. 2007.

Jeff Zwiers. Building Reading Comprehension Habits in Grades 6-12: a Toolkit of Classroom Activities. International Reading Association. 2004.
Thornbury, S. How to teach speaking. Harlow: Pearson Education. 2005.
Coyle,D. Motivating Teachers Motivating Learners through content and language integrated learning. Scottish Modern languages Review 13. 2006.

CLIL a la xarxa:
http://www.scilt.stir.ac.uk/SLR/Current%20Issue/SLR13%20Coyle.pdf.
http://webquest.org/index.php.
http://www.clil.nl/onlinematerials/index.htm.
http://webguide.wordpress.com/. http://www.webquestuk.org.uk/.

Resum elaborat per Chelo Catchot Ferrer
Assessoria Llengües estrangeres

Una nova mirada a l'educació ambiental

2008-03-13T12:27:00.002+01:00

El procés de detecció de necessitats als centres educatius de Menorca ha estat molt valuós, però també ens ha fet arribar informació sobre la manca d’interès sobre determinats temes. Així, només hi ha hagut un centre on ha sortit qualque necessitat relacionada amb l’educació ambiental o amb la sostenibilitat, l’IES Biel Martí de Ferreries.

Davant d’aquest fet pens que és necessari fer una anàlisi per tractar d’explicar el seu significat i les seves causes. Les preguntes que faig i les posteriors reflexions són un intent d’obrir un debat sobre la qüestió i veure si en podem aprofundir i extreure’n els aspectes positius.

És que la nostra illa de Menorca i la resta del món estan avui dia, març del 2008, lliures de problemes ambientals?
Significa aquest fet que l’educació per a la sostenibilitat de la comunitat educativa de Menorca feta fins ara ha estat un èxit total i ja no és necessari fer-ne més?
Tot el nostre professorat està preparat per assumir el repte de la integració de la sostenibilitat en el currículum o dins projectes a nivell de centre?

La meva opinió és que no, però potser n’estic un poc obsessionada...

Curiosament quan cercava informació per poder donar alternatives, he trobat un article de Frits Hesselink (1) a la pàgina web del CENEAM (secció de formació i educació ambiental) que no tracta exactament del mateix tema, però sí de qüestions similars referides a l’educació ciutadana per a la conservació de la biodiversitat; i resulta que la major part de les metodologies i estratègies que s’estan emprant fins ara per conscienciar la gent es veu que no funcionen gaire. Aquest autor assenyala que el 80% del que s’ha fet i invertit fins ara en programes sobre aquesta problemàtica no ha servit per a res i els mateixos científics i polítics han demanat ajuda sobre quins canvis s’han de fer en relació a la comunicació ambiental per aconseguir evitar la pèrdua de biodiversitat.

Els diversos aspectes que ara comentaré no impliquen un ordre de prioritat o d’importància com a causes del fet que ens ocupa, simplement crec que són una part de l’explicació i per a les quals hem de cercar solucions i alternatives:

Saturació informativa sobre activitats i temes ambientals, per part de les institucions públiques i privades, els mitjans de comunicació, les empreses...
De forma contínua ens arriben missatges, díptics i fulletons informatius sobre programes diversos relacionats amb aspectes ambientals: centres ecoambientals, aules sostenibles, mobilitat sostenible, activitats de la Conselleria de Medi Ambient al Parc Natural i d’altres programes dels ajuntaments, del GOB, de Sa Nostra, la Caixa, la CAM, Caja Madrid, AENA, Intermón, les agendes escolars ambientals i altres activitats del CIMe..., per anomenar-ne només un grapat dels més habituals.

Davant d’aquest allau d’informació la gent es cansa, fins i tot s’avorreix, la major part d’aquesta informació ens entra per una oïda i ens surt per l’altra; per açò la comunicació ha d’estar molt ben seleccionada i elaborada, emprant les tècniques de la interpretació ambiental i les temàtiques han de ser significatives, ens han d’arribar a tocar la fibra.

Als centres educatius hi ha altres problemes del dia a dia que semblen més importants, si més no, més urgents i prioritaris, sobretot a secundària. I, a més a més, hi ha molts d’altres projectes i temes que suposen una feinada d’organització, de realització, d’avaluació, etc. per al professorat.

La receptivitat de l’alumnat de secundària envers aquests temes és realment molt baixa, especialment a partir de 2n d’ESO. El canvi d’actituds i d’interessos dels al·lots i al·lotes quan passen de primària a secundària és inevitable? Significa que la feina que es fa o s’ha fet fins ara a infantil i primària sobre aquests temes és insuficient, ja que no provoca un canvi permanent en el seu comportament? O és només una febre que han de passar i és millor no perdre energies en intentar-ho ?

Les qüestions ambientals impliquen també un canvi de xip per part del professorat, el qual per no ser contradictori amb el que explica i demana als alumnes que facin, hauria de plantejar-se fer canvis a nivell personal, com a ciutadà, no tan sols a nivell teòric, sinó també de forma pràctica.

Canviar i mantenir els hàbits, les bones pràctiques, costa un esforç important i més si no veim els resultats a curt termini, especialment en els grans temes com són l’esgotament de recursos, el canvi climàtic, la pèrdua de biodiversitat, etc.

La llista queda oberta a les vostres reflexions, crítiques i aportacions, però no vull acabar l’article sense fer algunes propostes:

Integrar l’educació ambiental en projectes de centre entremesclada (criss-crossing) amb altres temes i emprant les TIC com a instrument indispensable. Si l’educació per a la sostenibilitat és una qüestió que afecta a tots els àmbits de la societat, per què no intentar que realment travessi el currículum? Record un projecte que es feia a les escoles angleses fa uns anys anomenat Les plantes a través del currículum, amb el suport dels Jardins Botànics de Kew; així es tractaven diferents aspectes relacionats amb la botànica des de les matemàtiques, la geografia, la química, la biologia, les llengües, la plàstica, etc. Organitzacions externes com l’OBSAM, el GOB, la SHNB, Amics de la Terra, etc., organitzacions que actualment ja col·laboren amb els centres escolars, podrien participar en projectes d’aquest tipus, de forma similar al que es fa amb la UIB en el projecte polar. Evidentment el CEP també donaria una mà d’ajuda i es podrien organitzar cursos de formació sobre temes concrets. No seria interessant, per exemple, un projecte transversal sobre el canvi climàtic?

Participar en projectes internacionals en els quals aquests temes surtin en els programes (per exemple: http://www.scienceacross.org/), reforçant al mateix temps l’ús de llengües estrangeres.

Dissenyar activitats i realitzar muntatges d’expressió i teatre sobre temàtiques ambientals, una altra de les estratègies per a l’educació en valors (veure l’article de Xelo Catchot en aquest bloc). Igualment des de les àrees de plàstica i de música, organitzant o participant en concursos i/o exposicions relacionades, com la d’instruments reciclats que es va fer al Joan Ramis fa 3 anys. Hi ha molts altres exemples i possibilitats.

Integrar la sostenibilitat en el treball en xarxa i, fins i tot, en comunitats d’aprenentatge, tal com ho recomanen experts en comunicació i gestió del coneixement (veure article de Hesselink).

Begoña Oquiñena Smith, Assessora de l’àmbit científic – tecnològic.

(1) “Comunicando grandes temas: Ecosistemas y personas – Biodiversidad para el desarrollo” Frits Hesselink.
http://mma.es/portal/secciones/formacion_educacion/

L'educació intercultural

2008-03-09T14:04:00.005+01:00

Reflexionar sobre les diferents dimensions de la immigració a Menorca és un dels objectius que es treballen al seminari de L’educació intercultural que du a terme enguany l’Equip d’atenció primerenca en col·laboració amb el CEP. I és que, la presència de famílies i infants d’orígens diversos a les escoletes de Menorca suposa uns canvis en la nostra manera de fer. Suposa haver de prendre consciència de les pròpies actituds, conèixer les cultures d’origen, col·laborar amb la xarxa de serveis existents a l’illa que treballen amb aquest mateix objectiu, saber com s’organitzen els col·lectius de persones immigrades a l’illa...

Per tot açò, des del novembre, cada mes aproximadament es reuneixen un grup de professionals de l’educació que comparteixen almenys una característica en comú: tenir ganes d’aprofundir en la reflexió i la pràctica pedagògica entorn al tema de la interculturalitat.

El dijous, 6 de març, a l’escola infantil Es Busquerets, de Maó, tinguérem l’oportunitat de veure el documental Binta i la gran idea. Un curtmetratge genial que us recomanem que vegeu si en teniu l’oportunitat. Emmarcat en una fotografia espectacular i ambientada amb una música deliciosa, se’ns mostren algunes escenes de la vida d’un poble africà; l’educació, la família, els valors, el paper de la dona a la societat, el progrés, la felicitat..., són aspectes que no passen desapercebuts en aquesta pel·lícula i que et fan pensar molt en el que fem i valorem els que vivim lluny d’allà.
No us perdeu el final del documental: la gran idea!

Assumpta Carreras. Assessora de Primera infància.

Congrès de Comunitats d'aprenentatge (Bilbao)

2008-02-29T09:45:00.005+01:00

Els dies 18 i 19 de febrer es va celebrar a Bilbao el congrés sobre comunitats d’aprenentatge IKAS.KOM, essent el País Basc una comunitat pionera en aquest tipus de projecte.

Què passa quan la comunitat té a l’escola una participació crítica, igualitària i activa? Què passa quan la comunitat científica internacional cerca arguments dins la realitat del dia a dia de l’escola? I…, per acabar, què passa quan ens atrevim a somniar?

“Una comunitat d’aprenentatge és un projecte de transformació social i cultural d’un centre educatiu i del seu entorn per tal d’aconseguir una societat de la informació per a totes les persones, basada en l’aprenentatge dialògic, mitjançant una educació participativa, que es concreta en tots els seus espais, inclosa l’aula”. (Rosa Valls, 2000, p. 8)

Enguany, l’assessoria d’atenció a la diversitat ha organitzat un curs per donar a conèixer el projecte de Comunitats d’aprenentatge; els ponents d’aquest curs eren membres del CREA, alguns dels quals també van participar al Congrés IKAS.COM, entre aquests na Marta Soler i na Belinda Siles, cap d’estudis del CEIP Doctor Fleming de Viladecans, les quals ens van aportar l’experiència del dia a dia en una comunitat d’aprenentatge.

Tot i que el projecte té els seus inicis al País Basc ara fa dotze anys, actualment hi ha 56 centres arreu de l’estat desenvolupant aquest projecte.

Els principis d’aquest projecte són:

1. Participació crítica, igualitària i activa de tots els agents de la comunitat. Fites compartides.

2. Interculturalitat incloent la diferència; incorporació de les cultures a través de les pròpies veus.

3. Inclusió.

4. Altes expectatives cap a tot l’alumnat.

5. Centralitat en l’aprenentatge: que els nostres alumnes aprenguin més i millor.

Les estratègies que articulen el projecte són: somni conjunt, comissions mixtes, formació de familiars, més espais i temps per a l’aprenentatge, tertúlies literàries dialògiques, grups interactius i model comunitari de resolució de conflictes.

El projecte de Comunitats d’aprenentatge respon a un dels models d’escola inclusiva amb èxit; essent una escola inclusiva i de qualitat el desideràtum tendencial de l’actual sistema educatiu.

Són escoles que canvien l’argument de la queixa i inicien un procés de transformació on es treballa amb l’alumnat a partir del reconeixement i les altes expectatives cap a ells i les seves famílies. En el dia a dia d’aquests centres es destaca la dimensió transversal de les interaccions com a font d’enriquiment en els processos d’aprenentatge. I és que l'arribada d'alumnes d'arreu del món no ha duit la diversitat a les aules, ens ha fet més evident que els nostres alumnes són i sempre han estat diversos.

Vinculat al projecte Comunitats d’aprenentatge hi ha INCLU-ED.

Pel que fa al contingut del congrés, es va aconseguir un equilibri teoricopràctic a partir de les aportacions de ponents de la comunitat científica internacional i de centres educatius que plantejaven experiències entorn a temes concrets desenvolupats dins del projecte (cada comunitat d’aprenentatge té la seva especificitat i fa el seu procés). En tot cas, el congrés va esdevenir un espai per compartir experiències molt enriquidor on es va evidenciar els bons resultats d’aquesta pràctica educativa.

A la web http://www.jardunaldiak.net/index_es_1.html, trobareu les comunicacions de les conferències i de diferents experiències, entre les quals cal destacar la conferència inaugural de Michael Apple, així com la intervenció de Mikko Ojala, qui ens parlà de les claus inclusives del sistema educatiu finlandès.

Peggy Cuerva. Assessora d’Atenció a la diversitat.

Projectes telemàtics a l'escola

2008-02-28T12:56:00.002+01:00

Avui en dia no podem deslligar les noves tecnologies de l’escola, ja que hi són presents en molts àmbits de la nostra vida. Si volem preparar els nostres alumnes per poder afrontar els reptes de demà haurem de tenir en compte les eines tecnològiques. I aquestes, afortunadament, són unes eines que interessen i motiven a l’alumnat, permeten noves formes de comunicació i aprenentatge, i el que és més important, amb elles podem promoure l’aprenentatge col·laboratiu.

D’aquí neix la iniciativa del CEP de Menorca d’organitzar el Seminari Projecte Col·laboratiu.
Per aquest motiu, durant el cap de setmana del 18 i 19 de gener un grup de mestres vam tenir el gust de compartir dues sessions de treball amb Jaume Illa (assessor del CPR de Bages i president d'iEARN-Pangea). En aquestes sessions en Jaume, fruit de la seva experiència amb projectes col·laboratius i telemàtics, ens va explicar el procés de disseny. La intenció era començar a dissenyar un projecte que, inicialment, enganxés a les escoles d’Infantil i Primària de Menorca i que posés en contacte els alumnes de distints centres de la nostra illa, a més a més de promoure l’aprenentatge compartint experiències, informació i col·laborant a través de les eines tecnològiques.En les sessions que es duen a terme dins del Seminari Projectes Col·laboratius, organitzat per l’assessoria de TIC, poc a poc, el projecte va perfilant-se i agafant forma, amb molta il·lusió per part de les mestres que fan el disseny i amb moltes ganes de veure’l funcionar el curs que ve.
Amador Alzina i Marta Cladera, assessors de TIC

Detecció de necessitats formatives

2008-02-20T17:37:00.003+01:00

El proper divendres dia 22, en jornada de matí, celebrarem un fòrum amb bona part dels centres del nostre àmbit, per tal de detectar quines són les necessitats de formació del professorat de l’illa. Aquesta activitat forma part del procés d’elaboració del Pla Quadriennal que ha de recollir el disseny formatiu de les Illes Balears per als propers quatre anys.

L’objectiu és polsar quines mancances formatives han detectat els centres per posar-les en comú i prioritzar possibles actuacions. Aquestes dades, juntament amb les dels altres CEP, les dels serveis de la Conselleria d’Educació i de diferents organismes que tenen a veure amb l’educació constituiran la base del Pla. A més de fixar les línies d’accions futures, el document hauria d’anticipar per on ha d’anar la formació del professorat a curt i mig termini.

Si reconeixem que la formació del professorat és un factor de qualitat dels sistemes educatius, un dret i un deure, donem-li tots, Administració i docents, la importància que es mereix.

La societat de la informació i del coneixement, els canvis constants en les relacions socials, els avenços tecnològics, la sobreabundància d’informació, els moviments migratoris... dissenyen i redissenyen un nou escenari social que demana profunds canvis en la formació dels futurs ciutadans i planteja a l’escola noves fites quant a competències, currículums, aprenentatges, valors, projectes vitals, interaccions i funcions dels docents. Reptes que ens fan sentir insegurs, per als quals hem de trobar noves estratègies amb què afrontar les incerteses que ens generen.

Si hem d’escollir un parell de reptes ineludibles per a l’escola del segle XXI, la majoria coincidirà que són: millorar la qualitat de l’educació que rep tot l’alumnat i capacitar-lo per a l’aprenentatge permanent al llarg de tota la vida. Doncs, la formació permanent del professorat haurà de treballar en la qualificació dels docents per donar respostes adequades a aquests reptes.

Aquesta qualificació passa per considerar la pràctica docent com eix clau de la formació; pràctica docent que es desenvolupa en equip, vinculada al centre i a la comunitat educativa, planificada i avaluada, amb estratègies diversificades, objecte de reflexió i d’adaptació constant, incardinada en un itinerari formatiu de centre que faciliti el procés d’aprenentatge dels alumnes i els capaciti per a viure en una societat en permanent canvi.

Segur que el debat i les experiències que compartirem al fòrum i als centres ens facilitaran la reflexió sobre tot això i alguna cosa més.

Alberto Navarro, Director del CEP

Ús del drama a les aules d'Anglès

2008-02-08T12:36:00.002+01:00

(Resum de l’article de Maria Vilanova Vila-Abadal “Dramatització, valors i aprenentatge d’una llengua estrangera”).

La utilització del drama com a mitjà d’aprenentatge és cada vegada més habitual en els contextos educatius, tant a primària, secundària, acadèmies o altres centres educatius. Una pedagogia activa basada en la comunicació i reflexió, demana metodologies que li permetin fer uns processos d’aprenentatge significatius i reflexius i el drama li ofereix aquesta possibilitat.

En el cas de l’aprenentatge de la llengua, el drama engloba les quatre habilitats lingüístiques. Maley i Duff (1988) ens recorden que la majoria de les habilitats que necessitem quan parlem una llengua estrangera són les que reben menys atenció en els llibres tradicionals: capacitat d’adaptació, (a l’interlocutor), capacitat de reacció; identificació del to; intuïció; anticipació, es a dir, adequació a un context, a un interlocutor, a una situació. El drama, en canvi, intenta col·locar el llenguatge dintre d’un context, a un interlocutor, a una situació.

Com diuen Salir i Whorf quan parlen de la llengua :” La llengua que és un producte social, com a sistema per mitjà del qual pensem; configura la nostra visió del món. Veiem el món amb els ulls de la nostra llengua. A les diferents llengües els correspon visions distintes del món, és a dir maneres diferents de pensar”.

La dimensió intel·lectual que implica la comprensió, per part dels alumnes, de diferents temes o conceptes que són presents en un context dramàtic. I que també implica poder discernir i conseqüentment aplicar els seus coneixements a diferents camps i situacions.

La dimensió emocional que, juntament amb els sentiments personals, les actituds, els valors i les creences, constitueixen un dels elements crucials del drama. Un dels grans valors que té l’aplicació del drama a l’educació és: que totes les qüestions que planteja i les emocions i sentiments que hi estan involucrats, poden afectar profundament les actituds que es poden prendre davant de la vida en general.

El joc de rol representa un exercici de descentrament. En aquest joc, la posició de l’individu davant el món que l’envolta es modifica substancialment; i la cooperació amb els altres juntament amb la interacció entre els diferents rols, són un element important per tal d’alliberar l’egocentrisme i poder prendre un posicionament diferent del propi.

Podem dir que l’objectiu principal de l’aprenentatge d’una llengua és comunicar-se i el teatre és un acte de comunicació. Segons D. Heathcote, experta britànica en Drama in education, la comunicació és el centre de l’educació i, per tant, llengua, teatre (drama) i educació es troben estretament relacionats.

Tal com Tom Stabler (1979) destaca: el drama ofereix la possibilitat de síntesi entre llenguatge, sentiment, i pensament. La qual cosa pot enriquir el món interior de l’individu i augmentar la seva consciència i comprensió del món exterior, i alhora li dóna les eines i la confiança per poder-s’hi desenvolupar.

Per acabar, voldria fer notar que quan proposem tècniques dramàtiques com a estratègies metodològiques per a l’assoliment de valors a la classe de llengua estrangera, respon plenament als plantejaments fets per una pedagogia activa on no es pressuposa una actitud ni estàtica ni passiva de l’alumne, sinó, tot al contrari, dinàmica i activa. I si, d’una banda, faciliten la relació i intercomunicació, de l’altra també indueixen a la reflexió.

És molt important que recordem com és d’indicada aquesta metodologia de cara a aconseguir un dels objectius primordials de tota educació: la transmissió de valors. Només hi ha veritable transmissió de valors, si els subjectes a qui són transmesos els interioritzen .

Per això, les tècniques dramàtiques que fomenten totes les habilitats lingüístiques, molt especialment les habilitats interactives (conversar i comunicar-se) i que tenen cura de la pronunciació, entonació, missatge que es vol transmetre, fer entendre i entendre els altres de manera significativa, són un recurs metodològic molt útil en l’ensenyament i l’aprenentatge d’una llengua estrangera.

Chelo Catchot. Assessora de Llengües estrangeres

Les competències clau

2008-01-21T16:33:00.000+01:00

El Parlament Europeu i el Consell de la Unió Europea en la seva recomanació del 18 de desembre de 2006 sobre les competències clau per a l’aprenentatge permanent incideix en la importància del desenvolupament de les esmentades competències: definint-les com “una combinació de coneixements, capacitats i actituds adequades al context” i establint que “són les que totes les persones precisen para la seva realització i desenvolupament personals, així com per a la ciutadania activa, la inclusió social i el món laboral”.

Les competències que es consideren clau segons aquest document són:

1. Comunicació en la llengua materna.
2. Comunicació en llengües estrangeres.
3. Competència matemàtica i competències bàsiques en ciència i tecnologia.
4. Competència digital.
5. Aprendre a aprendre.
6. Competències socials i cíviques.
7. Sentit de la iniciativa i esperit d’empresa.
8. Consciència i expressió culturals.

Amb això, les etapes d’ensenyament obligatori s’hauran de tenir en compte, cosa que implicarà modificacions tant a nivell legislatiu com metodològic.

Us oferim aquí una bibliografia sobre el tema i algunes adreces web interessants.

Bibliografia sobre l’aprenentatge-ensenyament per competències:

CANO, Elena. Com millorar les competències dels docents. Barcelona: Graó, 2005.
COLL, C Y MARTÍN, E. Vigencia del debate curricular. Aprendizajes básicos, competencias y stándares. Madrid: UNESCO/Prelac, 2007.
DE MIGUEL, M. D. Modalidades de enseñanza centradas en el desarrollo de competencias. Orientaciones para promover el cambio metodológico en el EEES. Madrid: MEC/Universidad de Oviedo, 2005.
PERRENOUD, P. Diez nuevas competencias para enseñar. Barcelona: Graó, 2004.
VILLA, A. P., M. (Dirs.) Aprendizaje basado en competencias. Una propuesta para la evaluación de las competencias genéricas. Bilbao: Mensajero/ICE Universidad de Deusto, 2007.
ZABALA, Z.; ARNAU, L. 11 Ideas Clave. Cómo aprender y enseñar competencias. Barcelona: Graó, 2007.
CASAS, Montserrat Competències bàsiques per parlar i escriure ciències a l’educació primària. Barcelona: Rosa Sensat, 2007.
Revista Cuadernos de Pedagogia núm. 370 (monográfic), juliol-agost 2007.

Adreces d’interès:

Competencias clave para un aprendizaje a lo largo de la vida. Un marco de referencia europeo. Comisión Europea (2004)
http://www.educastur.princast.es/info/calidad/indicadores/doc/comision_europea.pdf
Definition and Selection of Competences (DeSeCo): theoretical and conceptual foundations. Strategy Paper. OCDE (2002)
http://www.portal-stat.admin.ch/deseco/deseco_strategy_paper_final.pdf
Key competences. Compilación de todos los documentos de la Unión Europea sobre competencias básicas. Web Unión Europea:

http://ec.europa.eu/education/policies/2010/objectives_en.html

Detecció de necessitats formatives i Pla Quadriennal

2008-01-21T11:57:00.000+01:00

Amb el nou any els Centres de professorat comencem el procés de detecció de necessitats formatives que han de sustentar l’elaboració d’un nou Pla quadriennal de formació permanent del professorat per a les Illes Balears.

Aquest Pla ha de recollir i preveure tant les línies prioritàries d’actuació educativa de l’Administració, com les necessitats d’actualització del professorat o dels diferents equips docents. Dins d’aquest procés, s’han dissenyat una sèrie d’actuacions que pretenen copsar quines són les mancances i les necessitats de formació permanent del professorat; les més rellevants, per a l’equip del CEP, són les següents:
1. La distribució de més d’un miler d’enquestes -104 a Menorca- individuals i anònimes que han de permetre recollir, per una banda, dades sobre la participació personal en activitats de formació en els darrers quatre anys i, per l’altra, reunir les propostes i inquietuds d’una mostra significativa de docents.
2. La celebració, el proper dia 22 de febrer, d’una jornada o fòrum amb la participació dels directors i/o caps d’estudi dels diferents centres de l’illa, del servei d’inspecció, de l’IAQSE, dels assessors del CEP i d’altres col·lectius per tal de rebre informació i debatre sobre les necessitats de formació dels claustres i dels diferents equips docents i, també, amb la finalitat d’elaborar una llista consensuada de prioritats de cara als propers quatre anys.
3. Replegar en el sí de l’equip del CEP informacions i propostes derivades de la participació del professorat a les nostres activitats, ja siguin fruit de les avaluacions dels cursos, de les suggerències rebudes a les activitats en centres i seminaris o les necessitats detectades pels assessors en el procés formatiu.

És evident que els canvis socials, econòmics i tecnològics demanen respostes des de l’escola i aquesta no pot romandre aliena a allò que l’envolta. El professorat ha de qüestionar-se cada dia la seva tasca, reflexionar sobre el que fa i com ho fa, ser conscient que el seu rol canvia, que ha de treballar en equip, que ha d’aprendre dels altres i que el seu paper és cabdal en el procés de millora del sistema educatiu.

I per això necessitem formació i conèixer experiències i bones pràctiques, compartir les nostres reflexions amb els altres o constituir equips de feina...

Idò, animeu-vos a participar i a debatre als centres quines són les vostres prioritats formatives; és aquesta una bona oportunitat per definir quin tipus de docents volem ser.

L'escola El Martinet

2007-12-17T19:09:00.001+01:00

L’escola El Martinet de Ripollet (Barcelona), enceta una nova tanda de trobades pedagògiques, trobades que ja van iniciar l’any passat, per tal de fer públic la seva escola, les seves idees, el seu procés de creixement com a equip i com a comunitat.

Se’ns dubte, aquesta és una de les escoles que et captiven, que t’enlluernen i que t’enamoren; pot ser pels fonaments pedagògics, per la solidesa de l’equip i del projecte, però segurament sigui pel grau de benestar que proporcionen a qui té la sort de poder-hi passar, només, un dissabte matí.

És un gran repte...,un somni que es va fent realitat dia a dia amb totes les persones, què hi tenen una implicació molt especial i constant, evidentment.

Amb aquesta gran convidada, l’equip educatiu mostra l’escola i explica amb molta sensibilitat el seu projecte educatiu i, amb això, el de totes les persones que conformen l’escola; parlen de la seva història, amb l’orgull de qui se’n sent protagonista; expliquen com esdevé un dilluns, o un dimarts, o un dimecres..., tot hipotètic, cada dia un dia especial. I projecten la seva mirada cap el futur, un futur que es dibuixa amb el compromís creixent per definir allò que és de tots, la comunitat.

Per a situar-nos, teniu aquestes paraules de l’equip educatiu:

“L’escola El Martinet va néixer el 2004 al barri de Can Mas de Ripollet. El seu primer curs va acollir 93 nens i nenes de 3 a 5 anys. L’escola va tenir, des del seu naixement, un fort desig i compromís envers la innovació pedagògica, així com en definir una nova imatge d’Infància.”

L’equip de mestres explica els eixos del seu projecte educatiu. Conten allò que els uneix a partir de les experiències i aconteixements del dia a dia.

Les claus són aquestes:

Mira pel creixement d’una comunitat. Treballen per construir allò que és comú; per fer créixer les persones i les idees.

Crea el seu propi idioma, els seus rituals. Fa explícits els seus valors i estableix es seu propi calendari, el seu ideari, allò que és important per ella.

Procura el benestar, en totes les seves dimensions. Per poder aprendre, ofereix el temps per compartir, per contemplar i per conquerir l’autonomia. Possibilita el diàleg amb allò més sensorial, amb allò natural, íntim. Reconeix l’altre, l’alteritat i dóna valor a allò per compartir, allò social.

Dialoga de forma íntima amb l’entorn. Per entendre el sentit d’allò que passa al barri i també per fer pública la manera d’entendre les coses els infants, a través dels seus llenguatges.

Ofereix temps i espais de vivència en comú. Ambients tranquils i relaxats. Ambient com allò que preparen perquè els fillets i les filletes facin el que necessiten. Ambient com allò que flueix entre les persones que l’habiten.

Les mestres diuen:

“ El concepte d’ambient remet a espai i temps alhora, fa referència també a les persones, molts de nosaltres utilitzem expressions com: “hi ha molt bon ambient aquí”, per parlar de com ens sentim en els llocs en funció de les relacions que hi establim.

Els ambients es diferencien entre ells, des de la seva singularitat i des del seu caràcter. Tanmateix hi ha un element que els uneix a tots: la tranquil·litat, és essencialment aquesta qualitat la que fa possible un benestar real entre infants i també entre els adults i és, també, gràcies precisament a aquest benestar quan les persones estem receptives i obertes a qualsevol proposta, pregunta o aprenentatge. Només des del benestar i la tranquil·litat podem descobrir l’altre.

Pensem en una concepció social i compartida de l’aprenentatge on el nen no aprèn unidireccionalment de l’adult, sinó que també aprèn dels altres. És precisament en aquest compartir les descobertes quan parlem d’una comunitat real d’aprenentatge, on no és propietat concreta de ningú, sinó que es fa públic i es posa a l’abast de tothom”.

Són moltes les persones que treballen amb infants que ja tenen referències sobre l’experiència del Martinet. Des del CEP, les assessores d’educació infantil també estam al corrent de la magnitud del projecte d’aquesta escola.

La nostra reflexió parteix de la idea que visitar centres que cerquen els seus valors i una identitat pròpia són centres que volen innovar, en el fons i en la forma d’educar a les persones. Atracar-nos-hi és una experiència molt emocionant. Aquesta emoció, si a més és compartida amb algunes persones de l’entorn proper, l’equip amb qui treballam a diari, encara és millor. Molt millor perquè esdevé un generador molt potent de noves idees, de nous reptes, de moltes reflexions i aprenentatges que ens mantenen vius en aquesta tasca tan apassionant com complexa, que és l’educació amb el sentit més ampli.

L’escola El Martinet té previstes altres jornades pedagògiques al llarg del curs. La propera serà el 8 i 9 de febrer de 2008.

Animau-vos qui no hi hagi anat encara, o que hi torni qui vulgui seguir-ne el fil !

Cris Moll i Assumpta Vinent. Assessores d'Educació Infantil

EINA de la nova educació

2007-12-13T11:43:00.000+01:00

Cada moment històric ha assignat unes funcions determinades a l’educació formal i de prioritats a instruir a la institució escolar. Aprendre a llegir, escriure i comptar era en tres paraules el que bàsicament s’atenia en l’escola del passat. En l’escola de l’actualitat les funcions assignades s’han ampliat enormement fins al punt del col·lapse. Els reptes d’ara, els d’una societat cada cop més complexa, en la nova perspectiva educativa es centren en l’aprenentatge de la convivència, a aprendre a ser i a aprendre a viure amb els altres.

El marc social actual ve marcat pels fenòmens de la mundialització, l’augment de les desigualtats socials i territorials, la irrupció de les tecnologies de la informació i la comunicació, l’explosió de la recerca científica, la bretxa digital, les noves formes de grups familiars i una gran mobilitat planetària en migracions. Tot plegat genera una profunda crisi i un canvi radical de paradigmes que provoquen una gran incertesa en el món educatiu. Aquestes noves realitats comminen a cercar també noves respostes. Cal per tant indagar les referències que ens ajudin a veure-hi més i millor, malgrat que Ferlosio va pronosticar allò de “vendrán más años malos y nos haran más ciegos”, perquè si hi ha alguna cosa que defineix l’educació durant tota la seva història és la de la voluntat de futur o la de l’obligat optimisme.

Quines són aquestes referències? Les de les noves ciutadanies que hauran d’aprendre a reinventar la democràcia, a practicar la solidaritat, a assentar la igualtat en una educació intercultural i medioambiental. Es tracta per tant d’una educació que va més enllà de la instrucció i que va més enllà de l’escola. En aquesta panorama, a Menorca es crea EINA, Equip d’Interculturalitat, la Normalització i l’Acollida, un servei de suport al professorat i als centres depenent de la Direcció general d’administració educativa de la Conselleria d’Educació i Cultura. EINA vol ser una eina per als tres eixos que li donen nom amb el repte de preservar la identitat en la diversitat amb la confluència de diferències i diàleg entre cultures. Tot i que és un equip petit format per dos professionals, l’equip menorquí es proposa de treballar en un sentit ampli: la dimensió intercultural implica la doble via de normalitzar la llengua catalana per un costat i l’acolliment d’alumnat nouvingut per l’altra. EINA es coordina amb el Servei d’Ensenyament del Català .

EINA es vol contribuir als tres paràmetres essencials de l’educació actual: la identitat, l’equitat i la diversitat. L’educació ha de tenir com un dels seus principals objectius la de sensibilitzar sobre el sentit de pertinença a la comunitat des d’una visió àmplia i plural. Així és important el treball en el tractament de llengües i en la necessitat de normalitzar la llengua catalana com a llengua vehicular de l’ensenyament amb el propòsit que tot alumne domini les dues llengües oficials de les Balears, català i castellà. L’equitat és també objectiu essencial per donar oportunitats a tots els alumnes siguin d’on siguin i la integració d’alumnes nouvinguts és un dels reptes actuals. Finalment, la diversitat lingüística i cultural dels centres docents fa necessària una actuació encaminada a impulsar la interculturalitat. Els continguts interculturals són indispensables per a una educació integradora, inclusiva i respectuosa.

El context sociocultural a Menorca, com a la resta de les Illes Balears, es caracteritza per un augment molt considerable de població immigrada. Aquesta nova ciutadania ha portat ensems un nou alumnat als centres escolars. Les característiques d’aquesta nova població escolar fa imprescindible una actuació educativa específica. Actualment a Menorca hi ha uns percentatges d’alumnat estranger com les següents: Educació infantil 10.43%, Educació primària 13.53%, ESO 12.43%, Postobligatòria 6.46%. En xifres absolutes hem tingut en total 1542 alumnes immigrants. La procedència d’aquest alumnat és molt diversa. Tanmateix cal destacar que els alumnes equatorians (20.82%), els britànics (15.50%) i els marroquins (14.12%) són els majoritaris. En la totalitat de Menorca hi ha 48 nacionalitats. Tanmateix no tenim dades respecte a les llengües parlades. Per població, Alaior i Maó –la zona de llevant- tenen 13.38% i 12.62% d’alumnat estranger respectivament. Mentre que a la zona de ponent, Ciutadella i Ferreries representen el 7.10% i el 6.37%.

El fenomen ha donat lloc a situacions que necessiten un tractament específic perquè es tracta d’alumnes que desconeixen la llengua vehicular de l’ensenyament, el català o bé desconeixen les dues llengües oficials, català i castellà. Per aquest motiu l’equip EINA de Menorca treballa com a suport als centres que concentren més alumnat estranger per introduir metodologies didàctiques en aprenentatge del català com a segona llengua. Tanmateix aquest eix d’actuació fonamental no tindria sentit si no anés acompanyat també de les altres dues línies, la normalització de la llengua a l’àmbit escolar perquè esdevengui la llengua comuna de cohesió per un costat i per l’altre les activitats d’una educació intercultural, és a dir, d’un enfocament en el qual tota la diversitat sigui acollida. Tota aquest nou panorama educatiu fa imprescindible una actuació que tengui en compte la diversitat humana, lingüística i cultural d’aquest alumnat.

En concret EINA treballa en unes línies d’intervenció com són l’elaboració/modificació/revisió de Programa Intercultural de centre, un Programa específic d’incorporació de la interculturalitat o actuacions sobre actituds lingüístiques i prejudicis. Respecte la Normalització en alguns casos cal la revisió del Projecte Lingüístic, pensar un Pla pel foment de l’ús del català , el Programa de voluntariat lingüístic, l’anàlisi sociolingüística de l’alumnat o simplement la recerca de materials didàctics. En l’acollida d’alumnat nouvingut s’ajuda en l’elaboració/ revisió del PALIC, la instauració d’un Pla Inicial d’Acollida, l’organització de l’aula, la creació d’un Fons de recursos i també les adaptacions curriculars per a alumnes nouvinguts.

En definitiva EINA dóna suport al professorat en la tasca d’atenció als alumnes nouvinguts, que és en si una atenció a la diversitat lingüística i cultural de tot l’alumnat, i assessora sobre l’ús del català com a llengua vehicular i de cohesió. La difusió de material didàctic, experiències i programes així com la revisió de la documentació relativa a Normalització Lingüística, Acollida i Interculturalitat formen part també de la seva escomesa.

L’ equip és format per Josefina Villena (infanti i primària) mjvillena@dgadmedu.caib.es
I Francesc Florit (secundària) floritnin@gmail.com. La ubicació: seus del CEP de Maó i Ciutadella. Tel. 971350164 Tel. 971 384408.

Què fem amb les TIC?

2007-12-02T20:16:00.001+01:00

Mentre la xarxa Internet ja està immersa dins el fenomen web 2.0, a l’escola encara es troba a les beceroles; les TIC i tota la parafernalia multimèdia fa estona que varen arribar al món real: blocs, Gmail, Messenger, Google Earth, Moodle, Flickr, Youtube, la pissarra digital, continguts sindicats, RSS, viquipèdia... són al nostre abast sense que l’escola, menys quatre iniciats, hagi donat cap senyal d’interès; a la realitat virtual escolar tot és encara per descobrir.

És cert que també la ràdio, la tele, el vídeo o els diaris havien d’entrar a les aules i suposar una revolució quant a la manera d’aprendre i d’ensenyar, però sembla que l’únic que va entrar a les aules amb vocació de perdurar ha estat el llibre de text, que ha esdevingut el tòtem, l’ídol a qui tot se sacrifica, a major glòria de les editorials, a mans de qui hem cedit el poder curricular.

No hem avançat gaire, fa un munt d’anys que els assessors de TIC dels CEP defensàvem que quan el professorat estigues alfabetitzat, aquest començaria (com fruita madura) a introduir les eines informàtiques a la classe, aprofitaria el cabdal ingent de recursos per integrar les TIC, ja veuríem quina joia... És evident que els ordinadors no han propiciat els canvis significatius en la forma d’ensenyar o d’aprendre que auguràvem. Continuem donant cursos instrumentals i sí és cert que un percentatge elevat l’empra per a preparar les classes, per dur organitzada la paperassa, per tenir les notes a punt o cercar materials al Google, es queda en un ús personal, no acaba de travessar la frontera.

La majoria d’escoles disposen de millors mitjans que el conjunt de la societat, quasi totes estan connectades a Internet, però no sabem què fer amb aquesta tecnologia i, en el millor dels casos, emprem els ordinadors per fer el mateix que ja feim amb les eines tradicionals. La dotació massiva, per se, ni suposa innovació ni implica canvis automàtics, sinó un problema afegit; si ara no tinc temps ni d’acabar el llibre, què faig amb aquests aparells?

L’ordinador ha d’ajudar-nos a millorar, reflexionem: sembla ser que motiva els alumnes, que l’empren habitualment a casa, que dominen els codis, que facilita certes destreses, que afavoreix el treball cooperatiu, que l’experiència ens diu que a països, com ara el Regne Unit, més del noranta per cent de les escoles el tenen integrat a totes les assignatures, que mai havien disposat de tanta informació, tants recursos, experiències, eines..., però... quin pas cal donar?

A la majoria de les nostres aules el procés continua centrat en ensenyar, no en aprendre. Explorar, analitzar, seleccionar, formular hipòtesis, prendre decisions, integrar, intercanviar o compartir són paraules clau del procés d’aprenentatge, però ara i abans. Està demostrat que quan l’escola treballa amb ordinadors i desenvolupa aquests processos (i llegir, i escoltar i parlar) els alumnes aprenen més i millor, desenvolupen destreses, capacitats i habilitats, són capaços de generar coneixement.

És evident que inundar els centres d’ordinadors i d’altres gadgets informàtics no condueix a res si l’Administració educativa no promou, al mateix temps, l’elaboració de materials didàctics, facilita experiències, posa en contacte idees i projectes, forma en l’ús pedagògic o dóna a conèixer bones pràctiques; però tampoc anirem en lloc si nosaltres, els docents, no canviem el xip i assumim que els nostres alumnes viuran al segle XXI, que l’escola no pot continuar aliena a la societat i al món real, que cal un professorat emprenedor, capaç d’aprendre amb i dels alumnes, preocupat per cercar alternatives, que es qüestioni la seva tasca diària, que doni petites passes, però... cap a endavant.

Tampoc no estarem sols, perquè Internet és una font inesgotable de recursos, hi ha companys que posen al nostre abast el fruit de les seves experiències, materials i idees, trobarem portals educatius, eines i suport. Caldrà fer una tasca de selecció amb criteri i amb crítica perquè no tot és útil ni tot ens serveix, haurem de contextualitzar-lo.

És difícil sintetitzar en unes línies un tema tan complex com controvertit, però vull acabar aquests quatre línies amb unes paraules d’en Ferran Ruiz Tarragó: “Les TIC són imprescindibles para personalitzar l’acte d’aprendre, són els instruments tècnics i conceptuals que més poden contribuir a la dinamització i la transformació de la vivència quotidiana dels “consumidors d’educació”.
Alberto Navarro. Director

El primer post

2007-12-02T19:38:00.000+01:00

Posem avui en marxa aquest blog amb el propòsit que sigui eina de comunicació amb la comunitat docent de la nostra illa.
Aquí recollirem, bàsicament, referències a les activitats que desenvolupem, notícies, novetats i reflexions sobre la formació permanent del professorat.
Agrairem els comentaris i opinions de tots, segur que ens serveixen per millorar la nostra tasca assessora.

Aprofitem per a felicitar n’Ernest Fortuny, guardonat ahir mateix amb el premi Pere Prats 2007, donat per el GOB-Menorca en reconeixement a la seva labor d’educació ambiental.
http://www.publinode.com/netpublisher/minfo/detallenoticiaimpresa.php?idnoticia=73764